La carrera tebeística de Fermín Solís és tan fecunda com erràtica, però sobretot de gran interès, tot i que hi ha algú que troba que dibuixa malament. Ha passat per no sé quantes editorials i en la darrera d'elles, Dolmen, ha tret el segon número de la seva pròpia revista a l'estil d'altres que fa temps que circulen pels EUA. Las pelusas de mi ombligo és precisament això: una projecció de curolles heterogènies de Solís, un paio de la meva edat amb qui naturalment compartesc la nostàlgia per la infantesa dels anys setanta i l'adolescència dels anys vuitanta. En el número dos dedica gran part de les pàgines a historietes que no encaixen en aquesta línia nostàlgica, però que hi queden clavades perquè es tracta d'històries que neixen del seu propi interès, sense respondre a qüestions comercials o empresarials. Fermín fa el que vol, i té una revista per mostrar-ho a qui ho vulgui veure. La millor història és El ojo, un grapat de pàgines amb un ritme frenètic i una temàtica desbaratada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada