Tothom coneix Quentin Tarantino (de qui, per cert, acab de veure Kill Bill 2): un paio amb una cultura popular de la segona meitat del segle XX extensa que és capaç d'aglutinar un poc de tot, convencent-nos de que està fent una cosa nova amb homenatges quan realment està fregant l'afusellament. De tot el que he vist seu em qued indiscutiblement amb Pulp Fiction, una obra mestra. L'anterior Reservoir Dogs queda completament arruinada per l'escena del policia, el psicòpata i l'orella. Però després va venir Pulp Fiction i va aconseguir que hi hagués més sang sense passar la fina línia del mal gust. Llàstima per a ell que es posàs el llistó massa alt. Així, senzillament no existeix i Jackie Brown i les dues Kill Bill ens enlluernen amb una estètica molt estètica per no deixar-nos veure clarament que estam davant dues botelles precioses completament buides. De la primera no en vull ni parlar, només dir que el mal gust de l'escena de l'orella de Reservoir Dogs ocupa el 80 % d'aquesta pel·lícula. I Kill Bill 2? És evident que és una altra cosa, i si hem de fer cas al pensament pensable que circula per aquí i per allà sobre el film, hem de dir que és un homenatge al western de Leone i a les pel·lícules d'acció de Hong Kong. Ni una paraula sobre còmic, només faltaria. I resulta que la inspiració major d'aquest parell de pel·lícules és el còmic que aquest mes ha llançat Planeta DeAgostini, titulat Lady Snowblood Ijuntament amb un altre titulat Asa, el ejecutor) i que ens arriba amb trenta-quatre anys de retard. Curiosament està compost per dos volums dividits en capítols i la protagonista és una assassina guapíssima que ha de venjar un afer familiar. Si Tarantino necessita més de quatre hores de pel·lícula per contar-nos una història simplíssima a l'inrevés, Kazuo Koike i Kazuo Kamimura ens ofereixen una història complexa, creada a partir de fragments de la vida d'aquesta al·lota de sang freda. La sort de Tarantino és que per molt que s'anunciï que és millor el manga que les pel·lícules, absolutament ningú en farà ni cas. Però sigui com sigui, Lady Snowblood és una peça recomanable per veure com hi ha obres que aguanten molt bé el pas del temps, i fer-ho de forma entretinguda i sense sobrepassar la frontera amb el mal gust.
25 de nov. 2006
Lady Snowblood
Tothom coneix Quentin Tarantino (de qui, per cert, acab de veure Kill Bill 2): un paio amb una cultura popular de la segona meitat del segle XX extensa que és capaç d'aglutinar un poc de tot, convencent-nos de que està fent una cosa nova amb homenatges quan realment està fregant l'afusellament. De tot el que he vist seu em qued indiscutiblement amb Pulp Fiction, una obra mestra. L'anterior Reservoir Dogs queda completament arruinada per l'escena del policia, el psicòpata i l'orella. Però després va venir Pulp Fiction i va aconseguir que hi hagués més sang sense passar la fina línia del mal gust. Llàstima per a ell que es posàs el llistó massa alt. Així, senzillament no existeix i Jackie Brown i les dues Kill Bill ens enlluernen amb una estètica molt estètica per no deixar-nos veure clarament que estam davant dues botelles precioses completament buides. De la primera no en vull ni parlar, només dir que el mal gust de l'escena de l'orella de Reservoir Dogs ocupa el 80 % d'aquesta pel·lícula. I Kill Bill 2? És evident que és una altra cosa, i si hem de fer cas al pensament pensable que circula per aquí i per allà sobre el film, hem de dir que és un homenatge al western de Leone i a les pel·lícules d'acció de Hong Kong. Ni una paraula sobre còmic, només faltaria. I resulta que la inspiració major d'aquest parell de pel·lícules és el còmic que aquest mes ha llançat Planeta DeAgostini, titulat Lady Snowblood Ijuntament amb un altre titulat Asa, el ejecutor) i que ens arriba amb trenta-quatre anys de retard. Curiosament està compost per dos volums dividits en capítols i la protagonista és una assassina guapíssima que ha de venjar un afer familiar. Si Tarantino necessita més de quatre hores de pel·lícula per contar-nos una història simplíssima a l'inrevés, Kazuo Koike i Kazuo Kamimura ens ofereixen una història complexa, creada a partir de fragments de la vida d'aquesta al·lota de sang freda. La sort de Tarantino és que per molt que s'anunciï que és millor el manga que les pel·lícules, absolutament ningú en farà ni cas. Però sigui com sigui, Lady Snowblood és una peça recomanable per veure com hi ha obres que aguanten molt bé el pas del temps, i fer-ho de forma entretinguda i sense sobrepassar la frontera amb el mal gust.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Bé, el manga aquest no l'he llegit, encara que fàcilment ho faré. De tota manera, quant a Tarantino, doncs sí, a mi Kill Bill tampoc em va convèncer, i la segona part, a més, em va semblar massa incoherent amb la primera. Però això no ho pots dir massa per ahí, que se't tiren al coll!
Salut!
Publica un comentari a l'entrada