Els joncs

Una cosa sí que és vera: proporcionalment hi ha molts més homes que dones que ocupen part del seu temps en alguna cosa relacionada amb els còmics. Estic d'acord que en la franja de l'adolescència la cosa deu estar més equilibrada, o que fins i tot la balança es decanta cap al sexe femení gràcies als mangues de portades rosàcies, però quan ja començam a parlar de vint-i-tants, ben aviat esdevé un territori d'exclusivitat masculina, sense que hi hagi cap (repetesc: cap) motiu objectiu per a què això sigui així. Va més contra natura una dona militar, guàrdia civil o fanàtica del futbol que una dona que llegeix còmics.

L'autoria de còmics no és una tasca exclusiva del sexe masculí però les dones que es dediquen a la creació d'històries gràfiques són una minoria, tot i que de poc ençà gran part d'elles agafen un cert renom. Ara bé, una autora de còmic intimista, molt dins la línia autobiogràfica que tan m'agrada, que a més és directora de cine porno, això ja és molt més estrany. Perquè si hi ha poques dones dibuixant còmics, més poques dones dirigeixen porno. Evidentment, l'autora del tebeo d'aquesta setmana serà més coneguda per les seves pel·licules o per la seva vessant de presentadora de televisió que per haver dibuixat un parell d'àlbums importants, el darrer del quals es diu Los juncos i està editat per Astiberri.

L'autora, Sandra Valencia, més coneguda com a Sandra Uve (i així signa les seves creacions), ens conta les principals vivències amoroses que ha tengut des de l'adolescència fins avui dia. En poc més de setanta pàgines despatxa més de vint anys de la seva vida, dividint en capítols les diferents etapes que hi creu veure. Amb un dibuix molt infantiloide i un guió clar com la lletra d'impremta, Uve es despulla progressivament, tot i que ho fa d'una forma més compromesa per als seus amants que per a ella mateixa. No té cap problema en donar les entresenyes dels afectats, amb noms i llinatges per a què no hi hagi confusió. En alguna ocasió això suposa posar-los en un compromís perquè es fa pública una part de la seva vida que no deixa de ser íntima tot i que s'entrecreuàs amb la d'Uve. El guió va anar sorgint de forma espontània, sense saber quina durada tendria ni fins a on arribaria la sinceritat i la passió.

Per fer-nos arribar el seu missatge Uve utilitza la veu en off, convertint-se en narradora omniscient. El diàleg hi és present de forma anecdòtica i aïllada per crear una pausa en el moment oportú. En poques pàgines el diàleg relleva la veu en off per guiar-nos i sempre és per presentar-nos una anècdota. Evidentment també hi ha silencis, que solen ser mals de posar i que si estan ben col·locats no criden l'atenció. Aquí tenen una funció descriptiva dels sentiments, o les sensacions de l'autora-protagonista. Però el que crida més l'atenció és el dibuix, que com he dit és pretesament infantil, com si estàs fet per una mà innocent, gairebé naïf, que es preocupa més d'expressar que de descriure. En la contraportada ella mateixa es defineix com una nina gran. En alguna ocasió ha afirmat al respecte que viu en un món ple de generacions on els nins són Peter Pan i les nines Campaneta. Mai no s'ha de perdre la innocència primigènia perquè només així evitarem pervertir el nostre espai de llibertat i individualitat.

Essent una obra autobiogràfica, Los juncos adopta la forma de diari d'una persona que necessita treure a fora una part important de la seva vida, centrant-se en les relacions personals però evitant aprofundir en les amistats per centrar-se en les històries d'amor, que culminen amb un epíleg contundent. Per al pròleg ha comptat amb la col·laboració de Santiago Segura, després d'estudiar la possibilitat de demanar-ho a gent com Julio Medem o Isabel Coixet. Finalment es va decantar per Segura perquè seria un bon contrapunt al to general del còmic.

Los juncos és un còmic que agradarà molt a qui s'ha enamorat qualque vegada, a qui ha abandonat, a qui ha estat abandonat, a qui no li ha passat.