Batman/Deathblow

Abans que res voldria destacar que el gènere de superherois ha estat un dels pilars fonamentals de la indústria del còmic al lloc de la seva creació, els EUA, i a Espanya. Ara pentura això no és així perquè l'oferta està molt diversificada, fins i tot a Amèrica, on aquest gènere ja no representa ni el 50 % de còmics i marxandatge satèl·lit. Aquesta diversificació fa que es pugui desarticular molt millor el tòpic que el còmic és una cosa molt homogènia, o que és un gènere en si. No es pot dir "no m'agrada el còmic", quan segur que just a les prestatgeries de les llibreries especialitzades de Palma hi ha títols capaços d'arribar al cor de qualsevol possible lector, sigui quina sigui la seva edat o nivell d'instrucció. Però tornant als superherois, per a mi presenten uns problemes molt mal de resoldre, i que sens dubte fan que no m'interessin gaire en el millor dels casos i gens en la gran majoria. Els superpoders que tenen són fabulosos, no hi ha dubte, però no els enfoquen bé perquè, en comptes d'utilitzar les seves extraordinàries habilitats per acabar amb els veritables mals de la humanitat, com per exemple la pobresa del Tercer Món, el canvi climàtic o les inversions dubtoses del Vaticà, tuden els seus esforços amb pardalades que no treuen portal a carrer com detenir petits delinqüents o apallissar grans facinerosos que tenen la mala idea de fer-se els amos del món amb mètodes impossibles. Superman, per exemple, és l'home (bé, l'alienígena) més fort del món i, en comptes d'emprar aquesta força per contrarestar el salvatgisme del sistema polític i social nord-americà, es posa al seu servei, legitimant-lo i perpetuant-lo. L'altre gran problema és Watchmen, l'obra que suposa el punt i final del gènere. Després de l'obra mestra de Moore i Gibbons, ningú amb un dit de seny hauria de tornar a gastar un minut continuant contant històries de superherois com si no hagués passat res. Però ja fa vint anys que es va publicar per primer cop i ningú s'ha sentit al·ludit, ans el contrari, es fan més adaptacions cinematogràfiques que mai, que no fan altra cosa que confirmar que el millor seria tenir una mica de dignitat i deixar-ho anar.

L'únic superheroi que no és superheroi, és a dir que no té superpoders, és Batman. Un multimilionari fill de papà que va perdre els seus progenitors en un robatori i que dedica els seus esforços a combatre el crim (sense anar al fons de la veritable qüestió, evidentment) per expiar els seus propis fantasmes. Amb una força física i una destresa superior a la mitjana, tanmateix ni vola, ni llança raigs, ni es converteix en gel o en foc, ni és invencible. Llàstima que s'hagi de disfressar amb un vestit que era ridícul a l'era pop però que ara és avorridament sinistre. I més llàstima encara que s'hagi d'enfrontar a badalls que caminen com el Pingüí, el Jòquer, l'Enigma... (com els odii!). Així i tot, m'agrada molt llegir coses seves, sobretot com la d'aquesta setmana, titulada Batman/Deathblow, perquè no surten els abominables pallassos que se suposen els terribles enemics del detectiu disfressat. En aquesta minisèrie, que ens ofereix Planeta DeAgostini en un preciós llibre de tapa dura, comparteix protagonisme amb un personatge d'una altra editorial, Deathblow, una espècie de GAL que tampoc no té superpoders. Brian Azzarello crea un guió policíac dens, equilibrant l'acció amb els moments de diàleg, contenint el seu vessant més explosiu que podem gaudir a sèries com 100 balas. Aquí es veu que és ell per la diversitat de peces que encaixen en la trama, però tanmateix no deixa de ser un encàrrec que queda una mica lluny dels seus interessos més marcats. El dibuixant és Lee Bermejo, a qui no coneixia, i em pareix un excel·lent narrador, més artesà que genial, però que sap donar una mica d'originalitat a un personatge i a una ciutat, Gotham, dels que s'espera una cosa molt concreta. Malgrat això, Batman du un uniforme que em recorda massa al que duia qualcun dels actors que ha donat vida en el cel·luloide a aquest personatge.

És ben curiós com, després de llegir aquesta obra, te n'adones que no ha arribat a passar res que no et poguessis esperar. Una altra de l'habilitat d'Azzarello, que potencia Bermejo: mantenir un grau d'atenció elevat, conduint-nos per allà on vol sense que protestem, per a què al final del trajecte ens demanem: això és tot? en volem més!