Els barrufets

La popularitat de la TV ha fet que hi hagi còmics que s'han fet famosos gràcies a la seva versió animada. Aquesta és una lliçó que han donat els japonesos, que alhora l'aprengueren dels EUA, tot i que amb matisos. Mentre que al país guardià de la llibertat primer eren els dibuixos animats i després, aprofitant el seu èxit, el pas al paper, a Japó s'ha fet a l'inrevés o, molt sovint, paral·lelament, una vegada que la dinàmica ja està establerta i assimilada. A Europa els exemples han estat menors i, generalment poc afortunats. Sigui com sigui primer hi ha hagut una sèrie de còmics consolidada i amb un èxit assegurat i després la seva versió televisiva, feta amb poca cura i amb un resultat entre discret i lamentable. La cosa no ha quallat i afortunadament la versió original en paper supera en tots els casos el seu avatar catòdic. Alguns exemples són els dibuixos animats d'Asterix i Obèlix, Tintín o Mortadel·lo i Filemó, tres monuments a la mediocritat que comparteixen un doblatge espantós.

Els barrufets és una altra sèrie de còmics que ha patit aquesta deshonra, tot i que alguns fans d'aquests éssers reivindiquen la versió animada, segurament perquè la van veure de petits i va ser la primera presa de contacte amb aquesta petita Arcàdia ideada per Peyo. Ara, després de molts d'anys de no poder gaudir dels còmics dels barrufets, Planeta DeAgostini ens presenta en vint-i-quatre àlbums la totalitat d'històries escrites i dibuixades per Peyo i les que han creat els seus continuadors intentant respectar el seu estil. No cal dir que s'agraeix l'esforç per oferir aquest material en català, en àlbums de tapa dura i a un preu sensiblement inferior al que costa un Astèrix i Obèlix, un Blueberry o un Tintín, productes de característiques físiques semblants. En un tres i no-res han aparegut els tres primers àlbums i la cadència serà quinzenal fins a acabar la col·lecció. La numeració no segueix estrictament l'ordre d'aparició original dels àlbums, perquè La flauta dels barrufets representa la primera aparició dels barrufets i és el número dos de la col·lecció. En principi això no és cap problema perquè les històries sempre són autoconclusives i poques vegades tenen algun element de continuïtat que dificulti la lectura saltejada.

El primer àlbum es titula Els barrufets negres i gira al voltant d'un insecte que amb la seva picada fa tornar negre i rabiós qualsevol barrufet que se li posi al davant, que alhora pot contagiar els seus semblants mossegant-los la cua. Un argument tan banal, i que ha estat acusat de racista (seria un racisme massa fàcil), serveix per teixir una primera història que enganxa des del principi, gràcies a la claredat literària i gràfica, que es reflexa en una encara major claredat narrativa, una de les constants de l'obra de Peyo que més m'agrada. El segon àlbum, La flauta dels barrufets, és una obra mestra, un prodigi del còmic infantil i juvenil que no pot faltar en una tebeoteca que pretengui albergar el millor del millor. Realment era un àlbum de la sèrie de Jan i Trencapins, que gaudia d'una certa popularitat. Aquí es veuen immersos en una persecució d'un facinerós que crea una fortuna robant a cara destapada gràcies a una flauta màgica que quan sona fa ballar fins a l'esgotament tothom qui l'escolta. Gràcies a l'ajuda dels barrufets, els dos protagonistes podran fer-li front i fer tornar la pau. Curiosament aquest àlbum va suposar el final de les seves aventures i el començament de la dels barrufets, que interessaren molt més els lectors de 1960. L'humor i la forma de dosificar-lo és magistral, arribant al clímax amb el duel de flautes màgiques entre Trencapins i Mateu de Bugarac. El tercer àlbum és El senyor de Barrufet i parodia la legitimació d'una dictadura que s'ha solidificat a partir d'unes eleccions democràtiques, creant una història amb un fons destinat a un públic més madur que el que se suposa a qui va dirigit. De quina manera, amb poques pàgines, es crea una espiral de crispació impossible de sostenir, i com no es converteix en una successió de tòpics desnaturalitzats és un dels majors al·licients d'aquest àlbum.

Això només el punt de partida de tot un any d'assistir als principals esdeveniments que han convertit aquests petits éssers blaus en una icona del mitjà. Atents al proper àlbum, que es diu La barrufeta!