La perduda

La migració és un fenomen no exclusiu de l'espècie humana i tan antic com la vida animal. Si ens centram en els humans, tots som migrants o descendents de migrants. Dic migrant perquè és un terme que serveix per indicar les dues dimensions d'aquest fenomen demogràfic. Un immigrant és també un emigrant. Emigra d'un lloc per immigrar a un altre. A hores d'ara a Mallorca ens adonam d'algun indici del període històric crucial que fa una dècada i mitja que està succeint. Estam en un període de transició entre l'Edat Contemporània i una nova edat que, evidentment, encara no té nom, ni és reconeguda per gairebé ningú. Es parla de crisi, fins i tot de pèrdua, de valors tant des dels sectors més reaccionaris com dels més progressistes. Efectivament, els darrers puntals que sostenien un temps petrificat ja no hi són, donant lloc a la por a l'incert. A Espanya, l'empresa multinacional més vella, mostra inútilment els claus a qui pretén dur fins a les darreres conseqüències la defensa de la igualtat d'oportunitats, dels drets humans, de la igualtat entre sexes i la fi del nacionalcatolicisme. Als EUA es troben amb el problema que per enlloc està escrit que l'anglès és la seva llengua oficial, un fet que fins fa poc no preocupava els wasp però que a hores d'ara, massa tard, els fa gastar doblers i energies per frenar l'expansió del castellà. Però, existeix qualque nord-americà que senti la necessitat d'emigrar a qualque país econòmicament menys afavorit? I si és així, quines són les raons?

Jessica Abel a La perdida ens conta la història de na Carla, una jove de vint anys nascuda als EUA de pare mexicà, que viatja a Mèxic per fer una cosa tan vaga com trobar les seves arrels. El seu pare va abandonar la seva família per tornar a Mèxic quan era molt petita però és ben curiós que Carla no es plantegi cercar-lo per retrobar-se amb ell, que és la seva arrel mexicana més immediata. Viatja a Mèxic DF i en un primer moment es posa a viure al pis de Harry, un exnòvio de bona família que pretén convertir-se en un escriptor de culte a força de viure en la misèria. Tot el temps que Harry formi part de la vida de Carla al DF ens trobarem amb moltes situacions que il·lustraran el xoc entre l'idealisme d'ella i el cinisme d'ell.

Si veritablement vol amarar-se de l'autenticitat mexicana no pot viure amb un paio anglosaxó que només es relaciona amb anglosaxons, així que intenta aproximar-se més profundament a la gent nativa (un país és la gent, no els llocs turístics), i comença a conèixer uns subjectes ben peculiars, com Memo, un marxista que no té cap problema en tirar a ferir sota la línia de flotació de l'ego de Carla, la qual fa tot el possible per demostrar-li que no és una gringa neocolonialista. També coneixerà Óscar, un jove que somnia en fer-se disc-jockey als EUA, però mentre no li arriba el gran dia, gasta moltes energies per no fer feina, ficant-se en assumptes il·legals que condueixen la trama a un desenllaç imprevist.

La perdida és una novel·la gràfica atípica dins el panorama del còmic independent nord-americà. Tot i basar-se en l'experiència personal de l'autora a Mèxic, no és una obra autobiogràfica, tampoc recorre a l'humor ni tan sols per desdramatitzar una trama que comença suau i es va recrudint progressivament, fent-nos veure que abans que res vol ser una història realista i, per tant, no necessàriament ha de respondre als convencionalismes. Abel crea uns personatges poc simpàtics, dels quals Carla ens pareix la millor, però que té la debilitat d'aplegar-se amb individus poc recomanables. Per què la gent es relaciona amb gent que la condueix a l'autodestrucció? Llegint aquesta obra tendrem més de dues ocasions de reflexionar-ho mitjançant l'evolució dels personatges, el caràcter dels quals, així com els conflictes que generen, es desenvolupen mitjançant el diàleg. Això fa que La perdida sigui una obra visualment estàtica que, a més, està realitzada en blanc i negre, xocant amb el tòpic del Mèxic de colors vius. Tot hi té un per què, i la millor manera de descobrir-ho és llegir-la.