El rastrejador

Generalment no som un fanàtic dels autors. M'agraden les obres, i efectivament hi ha autors que ofereixen un nivell molt elevat en gran part de la seva producció, però no tot el que fan és fantàstic. L'exemple més clamorós és Alan Moore, que els lectors descobrírem l'any 1987 amb l'incommensurable Watchmen. Ens varen dir que aquest paio era el millor guionista de la història i ens ho vàrem creure, però a mesura que s'ha publicat gairebé tot el que ha escrit aquest britànic renegat hem pogut comprovar que també ha fet coses ben corrents, algunes d'elles autèntics petards sense metxa. Una cosa semblant ha passat més recentment amb Jiro Taniguchi, que ens va captivar amb El almanaque de mi padre, a pesar d'estar editat d'una forma insultant. Després va venir Barrio Lejano, El árbol del Cáucaso i El caminante, obres molt intimistes que francament m'importen un pebre, no per intimistes sinó per recordar-me aquell tipus de poesia que per molt que llegeixis no entens per què el poeta ha gastat temps, paper i tinta per fer allò, i molt menys per què l'editor ho ha editat. Bé, idò aquestes obres es consideren el millor Taniguchi. Pot ser sigui així, però de moment em qued amb El almanaque de mi padre i amb alguna obra seva més comercial, com El rastreador, editada per Ponent Mon, una editorial tarragonina que s'ha fet un nom editant obres arriscades amb molt bon criteri perquè poques han tengut unes vendes magres. El seu cappare, Miguel Ángel Ibáñez, coneix de primera mà els mangues perquè passa llargues temporades a Japó. Quina feina més guapa! En aquesta ocasió ha tengut el bon criteri de respectar el sentit de lectura original de dreta a esquerra.

Tot i que el començament d'El rastreador pot enganar, i ens pot fer creure que tornam a estar davant uns versos elevats, ben aviat agafa la forma de thriller, amb un protagonista enigmàtic que sent el deure de baixar de la muntanya, on està reclut i no per qüestions religioses, per cercar la filla d'un amic que ja no hi és. De la muntanya passa a la gran ciutat, un lloc que resulta molt més hostil que la naturalesa. El Tòquio que coneixerà és el de les adolescents que es cansen de viure la vida que els seus pares els han preparat, abocant-se a divertiments que poden tenir unes conseqüències imprevisibles, i que freguen la il·legalitat (aquí segur que el que fan i es fa amb elles és il·legal). Shiga, el protagonista, va descobrint un univers mai imaginat que genera molt d'interès. Elles ho saben i coquetegen, sobrepassant el límit del joc, tot això sense que els seus pares tenguin ni la més mínima idea de la seva doble vida. Amb la desaparició de Megumi, la seva mare comença a conèixer la seva filla modèlica i el que aquesta pensa d'ella. Les motivacions de Shiga per retirar-se a la muntanya, de Megumi per prostituir-se, de la seva mare per plantejar-se la vida, de la gran massa d'al·lotes que encalenteixen els afamats que cerquen per Shibuya des de fotos seves fins a sexe... tot això és el tema d'aquest manga, tractat amb l'exquisidesa que caracteritza el seu autor. El Tòquio d'El rastreador no té res a veure del de Lost in Translation. La ciutat, com tota megalòpolis, és una trama complexa de tants de nivells com persones hi conflueixen. I en aquell ambient d'alta tecnologia encara hi sobreviuen els vells elements de la cultura japonesa: la importància de la promesa, l'honor, l'amistat i la superació personal. Aquests són els fonaments de l'èxit del còmic fet a Japó, juntament amb la mestria dels autors en la narrativa i el ritme. Aquí, a més, hi hem d'afegir el dibuix de Taniguchi, delicat i contundent alhora, un detallisme minuciós sobretot en l'escenari i una caracterització física dels personatges magnífica, que està a l'altura de la seva caracterització psicològica. Queda demostrat que amb Taniguchi aprenem a entendre una mica més l'ésser humà.