Laika

Abadzis, Nick. Laika. Barcelona: Glénat, 2009. 19,95 €.

Cada vegada queda més lluny el final de la guerra freda. L'any que estam a punt de començar farà 20 anys de l'enfonsament de la URSS en les aigües pantanoses de la perestroika. Tenc curiositat per veure com els poders fàctics celebraran el 20è any triomfal i, molt especialment, com faran entenedor a les generacions nascudes posteriorment d'un concepte tan ambigu com el que definí els 45 anys posteriors a la II Guerra Mundial.

En el bloc occidental, ens han ensenyat que és un període caracteritzat per l'enfrontament indirecte entre dues superpotències, naturalment amb una d'agressora, la URSS, i una de benevolent, els EUA, que lluitaren amb totes les seves forces per aconseguir contenir i dissuadir l'altre bloc fins que, l'any 1991, la URSS capitulà. Com en un conte de fades, el Bé triomfà sobre el Mal, per poder donar continuïtat a les seves gestes durant els darrers anys del segle XX i la primera dècada del present.

Com molt bé apunta Noam Chomsky al seu llibre El miedo a la democracia, aquest període va ser molt menys simple del que se'ns ha dit, i de cap manera era un pols entre dues potències iguals. EUA manejava un pressupost militar que duplicava el de la URSS, i el seu poder econòmic era quatre vegades superior. Per què, idò, tanta por? Per assolir, des d'occident, dos objectius molt importants: reforçar els interessos privats, controladors en gran mesura dels Estats, i mantenir un context internacional idoni per a que prosperin. Durant 45 anys visquérem atemorits pel perill soviètic, veient com a normal l'increment de la despesa militar i la progressiva retallada de llibertats per garantir la seguretat. En aquest sentit, la guerra freda tan sols va ser l'allisament d'un camí asfaltat ara amb la por al terrorisme internacional. El temor a un enemic maligne i irracional que vol destruir la nostra civilització (així, en general), va ser l'eix d'aquella època i segueix essent el de la nostra.

Si acceptam la tesi oficial sobre l'existència de la guerra freda, serà difícil que ens paresqui infantil una part important d'ella mateixa: la carrera espacial, o el que és el mateix, una versió molt cara del "meiam qui la té més llarga". En aquest àmbit, tot i que tots tenim molt clar que van ser els astronautes estatunidencs els qui deixaren les primeres petjades antròpiques a la Lluna, la URSS dugué la iniciativa en tot moment, i aconseguí més proeses i abans que el seu antagonista: el primer satèl·lit artificial va ser soviètic, com també ho va ser el primer animal, el primer home i la primera dona que viatjaren a l'espai, i el primer passeig espacial també fou rus. A més, les connotacions estètiques del terme "cosmonauta" deixen sense aire les que pugui tenir "astronauta".

El còmic d'aquesta setmana està protagonitzat per Yelena Alexandrova Dubrovsky, la supervisora de l'ensinistrament de les cusses que formaren part del programa Sputnik II, que tenia la missió de llançar la més ben preparada a l'espai. L'autor és Nick Abadzis i l'obra es titula Laika, el nom que en darrer moment donaren a la cussa de carrer que va ser sacrificada en aquest llançament.

Abadzis planteja l'argument al marge de les ideologies, i no perd ni un minut en demostrar-nos, una vegada més, la dolentia soviètica. Tot i que és vera que la història se centra en el programa espacial soviètic, l'autor fa un còmic que va més enllà de la denúncia ideològica simple. Comunistes i capitalistes, en aquell temps, centraren els seus esforços en demostrar a la Humanitat que eren més que el seu contrincant, sacrificant recursos materials i humans amb coses com la carrera espacial, possiblement una de les empreses humanes que més doblers ha costat i que menys profit ens ha tornat (amb perdó de les guerres). Abadzis denuncia aquí l'ambició humana teixint una història que commou a partir de la relació que s'estableix entre l'ensinistradora i Laika. Tot això ornamentat magníficament amb una ambientació creïble i austera.

Publicat al Diari de Balears dia 26 de desembre de 2009