Interneteo y aparatuquis

No record que els productes literaris i audiovisuals del gènere de la ciència ficció que vaig consumir abans de 1994 apuntassin, ni tan sols tímidament, en la direcció que fa una dècada i mitja han pres les telecomunicacions. Era i som un consumidor selectiu però constant de ciència ficció, tant en el seu vessant filosòfic com en el seu vessant més lúdic i desenfadat. Amb el temps he passat per un procés de deserudició, segurament degut a la nul·la necessitat de llegir o veure coses que no m'agraden, just pel fet que s'han de consumir per parèixer savi. El futur, vist des del passat, tant podia estar ple d'artefactes aerodinàmics com de fredor post-nuclear. En el cas del cinema, les sèries de televisió i els còmics, obligats a mostrar-nos visualment aquest futur, si apareixien aparells informàtics, ara no ens pareixen més que un caramull de fems. El més important de la informàtica és la Xarxa, la imprescindible, inesgotable i atractiva Internet, que en molt poc temps s'ha convertit en l'eix d'aficions i professions, marcant unes tendències que es van ramificant i entrecreuant-se. La gran revolució de finals de segle XX no va ser tot allò de la caiguda del teló d'acer i la fi de la Història perquè el que ha vengut després és igualment cruel. La gran revolució és la victòria de l'anarquia més pura i teòrica duta a la pràctica, no com a sistema polític sinó com a sistema espontani de regulació d'Internet. Tanta via fa que hem arribat a la web 2.0 sense que encara s'hagi assimilat la primera. Catorze anys després del naixement de tan insigne invent, encara hi ha gent que utilitza el correu per reenviar alertes de virus (essent aquests missatges el més semblant a un virus col·lapsador de servidors) i brometes oioses, tot això en correus electrònics absolutament plens d'adreces electròniques de gent que s'ho a reenviat i requetereenviat, posant a l'abast dels ferotges xucladors que després les utilitzen per enviar correu brossa.

Paral·lelament a Internet han nascut, crescut i s'han reproduït centenars de gadgets electrònics que han canviat el paisatge humà de les societats occidentals. Gadgets que contribueixen a crear una nova forma de parlar i una escala de valors substancialment diferent. Estar al dia sense caure en la temptació de deixar-se engolir per ipods, mp3, twitter, Second Live o MySpace és difícil, però no impossible. Mauro Entrialgo és un d'aquests privilegiats que miren des de la barrera i só capaços de treure gags intel·ligents de les situacions entre ridícules i absurdes que neixen de tot això tan important com efímer. Durant un any va publicar una tira al seu bloc d'un diari madrileny titulada Interneteo y aparatuquis, centrada en la Xarxa i les noves tecnologies. L'Entrialgo àcid i sarcàstic que coneixem aquí s'especialitza en un tipus de gent que fa dels geeks el motiu de vida. Els protagonistes de les tires són joves d'una trentena d'anys, amb un poder adquisitiu mitjà, que s'envolten de gadgets per evitar veure la seva buidor personal. Tot i ser un humorista precís i assequible a la gran majoria de públic, en aquesta ocasió quan va triar tema es va autoimposar un límit de mercat perquè qui pot entendre alguns dels seus acudits més bons és una minoria. El fet que originalment es publicàs en un bloc fa que aquesta restricció no sigui negativa, però ara que Diábolo Ediciones, molt encertadament, ha tret la recopilació integral de la sèrie en un preciós tom de tapa dura, posa a l'abast de tothom una de les seves millors obres, que demostren la seva extraordinària capacitat d'observació crítica d'un món en constant evolució. Al pròleg Nacho Vigalondo diu que té por que l'obra hagi caducat abans d'aparèixer, tan efímers són els temes que toca. A mi em pareix que precisament el pas del temps jugarà a favor d'aquesta obra perquè donarà la raó a Entrialgo en la presentació dels protagonistes geeks com a éssers ridículs.

Publicat al Diari de Balears dia 24 de maig de 2008