Noullunari

Haarmann. El carnicero de Hannover, un asesino en serie

2012-01-07T08:29:00.001+01:00

Quan algú comet una agressió verbal contra nosaltres, anem a suposar que inesperada i de forma totalment injusta, la nostra primera reacció és la de posar-nos a la defensiva i cercar un contraatac que sigui immediat, ocurrent i efectiu. El que fem, però, no sol arribar a cobrir ni un cinquanta per cent de les expectatives i, a més, omplim de satisfacció a l'agressor perquè hem picat, hem caigut en el seu parany. També pot ser que la defensa consisteixi en un bloqueig silenciós però tens; després, però, ens menjam el cap pensant i repensant el que hauríem pogut dir i no hem dit. En ambdós casos, els més comuns, l'agressor ha tengut èxit. Per què fem això? Per què som preses tan fàcils per aquest tipus de gent? Per què no sabem donar una importància igual a zero a les interferències superficials? És molt complicat d'explicar, però segur que hi té a veure el que veiem per les pel·lícules, on els herois tenen una lucidesa verbal extraordinària, encara que estiguin ferits, en perill de mort o corrent costa per amunt. El que no tenim en compte és que, segurament, en una d'aquestes seqüències hi ha hagut un o dos guionistes que hi han estat fent feina un bon grapat d'hores.
Amb els assassins en sèrie passa una cosa semblant. Les pel·lícules de Hollywood han projectat una imatge d'aquest tipus de criminal que hem adoptat com a definició general. Com és lògic en un producte audiovisual de dues o tres hores, la informació a donar se centra més en els aspectes superflus que en els motivadors i, si aquests apareixen, són per donar credibilitat a qualque tipus d'acte explícit.
Els psiquiatres han intentat definir un perfil d'assassí en sèrie però s'han trobat que la casuística és tan gran que és una tasca molt difícil i, a més, cada cas està farcit de variables aleatòries i irracionals que contribueixen a que sigui gairebé impossible. De totes formes i per desgràcia, el present està ple de casos d'assassins en sèrie, i la realitat supera de molt la ficció.
Per a què vegem que una infància difícil no condueix necessàriament a tenir una conducta d'aquest tipus, posarem el cas real de Fritz Haarmann. Els seus pares eren alcohòlics i sovint s'estopejaven fort; la mare vestia el petit Fritz amb roba de nina i el seu pare, quan el veia, el massolava a ell; les seves germanes, que també reberen la seva part, se n'anaren ben prest de casa seva. Algunes de les característiques esmentades definirien moltes famílies actuals, i les més extravagants es quedarien curtes en alguns casos. Alguna cosa addicional hi devia haver dins la ment d'aquest home, perquè és un fet aïllat que parteix d'una situació generalitzada. Fins els quaranta anys, el nostre protagonista va viure una vida més o manco normal i fins i tot tenia parella estable, un home que nomia Hans Grans. Després de la Gran Guerra, la situació econòmica i moral a Alemanya li serviren per trobar un entreteniment i una forma de guanyar-se la vida: vendre carn de peces que ell mateix caçava. El seu modus operandi era sempre el següent: anava a l'estació de busos de Hannover, identificant-se com a policia a un dels centenars d'adolescents mascles que volien fugir, li prometia treball i menjar i el se'n duia a casa seva on el violava i li seccionava la tràquea i la caròtida. Després, l'esquarterava i desossava, tirant els ossos al riu o al fems i venia la carn molt bé de preu. En aquells temps, de clients no n'hi faltaven.
Actuà entre 1919 i 1925, data que va ser capturat per les eficaces autoritats de la República de Weimar. Confessà més d'un centenar d'assassinats però no se'n provaren més que 27, suficients per condemnar-lo a mort d'una forma molt dins el seu estil: per decapitació. En la làpida de la seva tomba hi va voler el següent epitafi: "Aquí hi descansa l'exterminador". Hans Grans havia estat el seu còmplice però només fou condemnat a cadena perpètua i després li conmutaren per 12 anys. Coses de la justícia.
És evident que Haarmann té moltes possibilitats com a personatge de ficció i, vists els detalls de les seves accions, podria ser comprensible la recreació escabrosa dels mateixos, però no ha estat així en el còmic d'aquesta setmana, titulat Haarmann. El carnicero de Hannover, un asesino en serie. El guió és de Peer Meter, i enfoca la història des d'un punt de vista objectiu, com si es tractàs d'un informe policial, tot i que queda molt clar que el protagonista, el carnisser, no és un personatge pel·liculer, ni especialment intel·ligent o carismàtic. Tan sols un home sonat que s'aprofita del caos de l'Alemanya de després del Tractat de Versalles. El dibuix és d'Isabel Kreitz, una artista del llapis com n'hi ha poques, reforçant l'objectivitat del guió amb un excel·lent desplegament de recursos clàssics i eficients però que deixen entreveure una forta personalitat estilística.

Publicat originalment al Diari de Balears dia 24 de desembre de 2011

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics i a Amazon España amb les despeses d'enviament gratuïtes.

El coche de Intisar

2012-01-07T08:01:00.002+01:00

A principis d'agost de 2001 vaig visitar el taller dels dissenyadors de moda mallorquins Miguel Adrover i Sebastián Pons. Tenien llogada una finca prop del barri xinès de Manhattan, amb l'espai de treball en el primer pis i l'habitatge d'Adrover en el segon. Estaven molt il·lusionats perquè les coses els anaven bé, per allà. Tenien una dotzena de treballadors, la majoria d'origen asiàtic, que enllestien la col·lecció que havien de presentar i record que en la sala principal hi havia una barra llarguíssima plena de vestits, calçons i túniques. En Miguel, la cara vista de la marca, no hi era, però en Sebastián parlava de la col·lecció com si també fos seva, perquè ho era. Va treure unes teles i alguna peça mig acabada però evità mostrar res concret perquè ho duien en molt de secret. Volien impactar en la setmana de moda de Nova York i s'havien esforçat molt per evitar les filtracions. Així i tot, no va poder estar de donar-me una pista: tenia relació amb la Mediterrània. Em vaig acomiadar d'ell desitjant-los molta sort. Un mes després la desfilada de la col·lecció causà una expectació molt notable en el públic i crítica de la setmana de moda, lloant sobretot l'originalitat de la proposta, basada en teixits, volums i formes inspirades en l'islam. Dos dies després dos avions comercials s'estavellaven contra les torres del World Trade Center, un tercer en el Pentàgon i un quart enmig d'un bosc. Aquell mateix dia començà el segle XXI i els moros substituiren els russos com a facinerosos mundials. Mala sort per Adrover i Pons, qui encara no havien assaborit la mel de l'èxit quan els arruixaren del país.
Durant els deu anys següents hi ha hagut una de les manipulacions socials més grans que s'han produit en l'època dels medis de comunicació de masses. A Occident s'ha institucionalitzat la cultura del terror, importada dels EUA, i s'ha facilitat als consumidors de carronya la identificació dels causants de tots els mals actuals: els sarraïns, això sí, armats amb el fusell AK-47, per no perdre del tot el referent rus. Poques hores després de l'ensorrament de les torres, ja apareixia per tot la foto del culpable: un senyor tan caracteritzat com a moro que pareixia anar disfressat. Com que els mercenaris ianquis no són tan eficients com els seus espies, han tardat deu anys a trobar-lo, a pesar de ser un paio que necessitava una electròlisi setmanal. Contra tota lògica, una vegada liquidat, s'ha fet desaparèixer el seu cadàver tirant-lo a alta mar.
Durant aquests deu anys hem après a desconfiar de les xilabes, de les mesquites, encara que siguin portasses reciclades, i de les barbes llargues i teranyinoses; també hem hagut d'improvisar debats encesos i legislacions en contra dels seus símbols religiosos i culturals. I tot això ens ha conduit a ficar-nos en una espiral d'odi mutu creixent que ni és casual ni és altruista. Qualcú se'n beneficia i molt.
Pedro Riera i Nacho Riera ens demostren que no tenim ni idea de com és realment la gent que menyspream. I ho fan amb el còmic El coche de Intisar. Retrato de una mujer moderna en Yemen. Riera va viure un any a Yemen per raons laborals de la seva dona i va poder donar forma a un guió que acompanya una iemení inventada a partir dels testimonis de moltes iemenís reals. Amb històries curtes, algunes d'elles tan sols de dues pàgines, ens retrata una al·lota moderna que du el niqab (el vel que només deixa a la vista els ulls) per poder ser lliure en una societat que discrimina la dona des de tots els àmbits. Pareix contradictori, però amb la lectura del còmic ben aviat ens n'adonam de per què Intisar és lliure tapant-se de cap a peus i entenem que darrere aquests vels hi ha éssers humans intel·ligentíssims que han après a jugar amb les regles de joc masclistes de la societat iemení per poder viure el més tranquil·les possible.
Riera també ens ajuda a desaprendre algunes llegendes urbanes sobre aquestes prendes. No tenen un origen religiós ni la tradició va més enllà de 1990. Es tracta d'una obligació imposada pels homes, siguin pares, germans i marits degut a la pressió social. Si una dona va pel carrer amb la cara destapada, és símptoma de debilitat per part del seu wali (home responsable d'aquella dona) i, per tant, els altres homes poden qüestionar el seu poder com a mascle. Així de repugnants estan les coses a Iemen. Elles han après a viure amb aquell vel davant el rostre, que és de nailon, fa calor, molesta per respirar i menjar i dificulta la comunicació. I no només això, sinó que les permet romandre en l'anonimat alhora de fer coses que d'una altra manera no podrien.
El dibuix de Nacho Carmona és molt simple i efectiu, amb un traç minuciós de retolador acabat amb uns grisos tramats que donen un resultat molt especial.

Publicat al Diari de Balears dia 31 de desembre de 2011

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics i a Amazon España amb despeses d'enviament gratuïtes per compres d'a partir de 19 €.

El asombroso viaje de Pomponio Flato

2012-01-04T08:56:00.000+01:00

Amb aquesta novel·la Mendoza demostra conèixer els mecanismes de bona part dels gèneres literaris, així com la seva capacitat per agitar-los conjuntament per crear una història divertida que, a més, ens fa reflexionar sobre la naturalesa humana i les seves flaqueses.
El protagonista és un patrici romà que té un greu problema de digestió, provocant-li unes espantoses flatulències. Aquest fet, i la seva curiositat científica, el du a viatjar fins a Palestina, on diuen que hi ha una font d'aigües miraculoses. Per qüestions de l'atzar, arriba a conèixer el nin Jesús, qui el contracta per a què demostri que el seu pare adoptiu, Josep, no sigui executat per la mort d'un ciutadà ric.
Un argument tan desbaratat esdevé creïble gràcies a la bona mà de Mendoza, qui no dubta a agafar elements que apareixen en diferents escriptures sagrades, hagiografies i tractats d'Història per fer una novel·la que parodia la novel·la històrica, la policiaca i l'hagiografia, sense que en cap moment el seu escepticisme religiós es tradueixi en falta de respecte. Altament recomanable.
La pots trobar a Amazon España en rústica i en cartoné. Les despeses d'enviament són gratuïtes per a compres de 19 € o més.

La milla verde

2011-12-22T09:44:00.001+01:00

Una altra novel·la de Stephen King. En aquesta ocasió abandona el gènere de terror que tant domina per endinsar-nos en el claustrofòbic món del corredor de la mort, on hi conviuen els condemnats amb els celadors. Amb aquests elements, King construeix una història humana que ens fa reflexionar sobre els nostres actes, el sentit que els donam i el que realment tenen. Però, com sempre, entretenint-nos i obligant-nos a girar les pàgines amb ànsia per saber més del que succeeix a aquella gent. Anys després Tom Hanks protagonitzà una versió cinematogràfica. Pots trobar a Amazon España tant la novel·la en format kindle, en paper com el blu-ray.

Space Hulk. Death Angel

2011-12-21T07:03:00.000+01:00

Space Hulk. Death Angel és un joc de cartes ambientat en l'univers Warhammer de tipus col·laboratiu, és a dir que tots els jugadors formen un sol equip que lluita, en aquest cas, contra els alienígenes que es van trobant dins una nau abandonada. És un joc dinàmic i amb una gran rejugabilitat, que ofereix hores de diversió just amb el joc bàsic, però que gràcies a les petites expansions que van apareixent, incrementa les seves possibilitats. El que més m'agrada és que es pot jugar perfectament en solitari, essent ideal per a aquells moments en els quals no es compta amb altres jugadors.
De moment, ha aparegut el joc bàsic i tres miniexpansions, la darrera tot just fa uns dies. El podeu trobar a Gotham Còmics i a Amazon España.

Star Wars: Invasión 1. Refugiados

2011-12-17T08:29:00.000+01:00

Tom Taylor; Colin Wilson. Star Wars: Invasión 1. Refugiados. Barcelona: Planeta DeAgostini, 2011.

Les persones necessitam entretenir-nos. A mesura que els avenços tecnològics ens arrosseguen en un apassionant viatge a terra desconeguda, tenim més opcions per entrenenir-nos. Si algú amb temps i ganes es dedicàs a escriure una història sobre les formes d'entreteniment, encara que només se centràs en les inofensives, podria emplenar unes quants enciclopèdies que, al mateix temps, servirien com a estudi antropològic, psicològic i psiquiàtric. Així i tot, algunes formes clàssiques de divertir-se segueixen tenint una vigència de primer ordre, i una de les més recomanables és la lectura.
Algú va dir que llegir és la millor forma d'aprendre coses, molt més que anar a escola, escoltar els pares o mirar la televisió. Però la lectura té una característica: no és un plaer immediat. Hi ha d'haver una bona dosi de voluntat per part del lector per superar el tedi inicial. Amb suficient paciència i constància, qualsevol persona es pot convertir en un amant de la lectura perquè hi ha llibres absolutament per a tothom. Ara bé, per forjar un lector militant és necessari que es diverteixi llegint. Si s'avorreix, si se n'adona que després d'un terç del llibre li és igual el que passi als protagonistes, el millor que pot fer és deixar aquella lectura i agafar-ne una altra. Continuar llegint un llibre que t'avorreix o et deixa indiferent, just perquè se suposa que és d'un autor intocable que la crítica posa pels niguls, s'està caient en l'esnobisme, una malaltia molt comuna i exclusiva de l'espècie humana.
Se suposa que llegir còmics és més senzill que una novel·la perquè té menys text i a més està il·lustrat. Una suposició sustentada en prejudicis i ignorància a parts iguals. Un còmic no és una història il·lustrada, sinó que és una obra que integra dos llenguatges per formar-ne un de nou, indissoluble i amb la suficient capacitat de comunicació en diferents graus de profunditat com altres mitjans considerats superiors. Però, com passa en la literatura, el cine, el teatre i la música, hi ha obres divertides i obres avorrides, i la seva percepció és totalment subjectiva i personal.
En pocs casos cine, literatura i còmic van tan de la mà com en el concepte Star Wars. Començà, com tothom sap, com una pel·lícula revolucionària estrenada dia 25 de maig de 1977 i ben aviat s'escampà en totes direccions fins a convertir-se en un dels fenòmens culturals més influents d'entresegles. En aquests moments, a més de les pel·lícules i sèries de televisió, hi ha publicades centenars de novel·les i milers de còmics que configuren l'anomenat univers expandit, que engloba uns cinc mil anys d'història i està en continu desenvolupament. De la mateixa manera que la nostra era comença l'any que suposadament nasqué Jesucrist, l'era Star Wars comença el moment que Luke Skywalker destruí la primera Estrella de la Mort a la Batalla de Yavin.
Planeta DeAgostini té en marxa una bona partida de col·leccions enquadrades en diferents moments, i fa poc ha llançat una de les més interessants i imaginatives que transcorre 25 anys després de la Batalla de Yavin. Luke Skywalker ha refundat l'Ordre Jedi i l'Imperi Galàctic creat per Palpatine ha estat derrotat de forma definitiva. És per tant una època de relativa pau fins que arriben els yuuzhan vongs, amb una biotecnologia que els fa superiors, i a més tenen una terrible qualitat: són immunes als poders de la Força.
El primer volum de Star Wars: Invasión s'anomena, molt encertadament, Refugiados, i ens relata el moment que els vongs arriben amb la forma de mil dimonis i deixen la defensa republicana molt malparada.
Tom Taylor és el guionista encarregat d'encaixar aquest dramàtic episodi en la cronologia general de l'univers expandit de Star Wars, i de fer-ho de forma coherent. El resultat és un guió ple de dramatisme i acció sense contemplacions per als personatges, encara que siguin protagonistes i vells coneguts nostres, com Luke, Han Solo o Leia Organa Solo.
El dibuix de Colin Wilson és d'una minuciositat notable, ple d'escenes dinàmiques que ens transmeten molt bé els convulsos moments que viu la Nova República i el patiment de les masses de refugiats que es veuen obligades a reubicar-se. Gràcies a aquesta obra podem posar cara i ulls als vongs, creats en la sèrie de novel·les La Nueva Orden Jedi i que són un clar exemple de la permeabilitat dels diferents mitjans que han fet de Star Wars el que és.
Aquest és sens dubte un dels episodis més difícils per als protagonistes de la saga i el que ve a continuació, en els successius números de la sèrie, és una magnífica lluita èpica per la supervivència.

Article publicat originalment al Diari de Balears dia 18 de desembre de 2011

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics i a Amazon España.

El resplandor

2011-12-15T15:32:00.001+01:00

Tothom ha sentit parlar d'aquesta novel·la de Stephen King, sobretot perquè l'any 1980 s'estrenà l'adaptació cinematogràfica, dirigida per Kubrick i protagonitzada per un sempre histriònic Jack Nicholson. Jo he vist moltíssimes vegades el film però fins ara no havia llegit la font. Ara, amb coneixement de causa, puc dir que la pel·lícula no és ambigua, sinó que possiblement va quedar coixa al muntatge final.
La novel·la se centra en dos personatges: Doc, el fill, i Jack, l'escriptor frustrat que accepta la feina de vigilant de l'hotel Overlook. Aquest establiment, per cert, no és només l'escenari on succeeixen els fets, sinó que també és protagonista actiu i influeix en els protagonistes.
King va escriure aquesta novel·la amb el llenguatge directe, senzill i molt expressiu que el caracteritza i que ha contribuït a convertir-lo en un escriptor d'èxit. Com en altres ocasions, d'un argument senzill aconsegueix treure'n una història absorbent i molt entretinguda.
Podeu trobar tant la novel·la com la pel·lícula a Amazon España, i recorda que les despeses d'enviament són gratuïtes a partir de 19 €.

Habibi

2011-12-12T17:31:00.001+01:00

Craig Thompson. Habibi. Bilbao: Astiberri, 2011.

Les agències de viatges estan tancant. La crisi ajuda, no hi ha dubte, però pel que s'ha pogut llegir els darrers dies a la premsa, també es responsabilitza Internet. La Xarxa, una vegada més, es presenta com la causant de perjudicis. Ja estam acostumats gràcies als continus avisos i queixes de les indústries musical, editorial, informàtica i audiovisual. Volen que ens quedem plegats de mans, mansos com a xotets de cordeta, mentre ens segueixen ens segueixen imposant uns preus abusius. La solució d'aquestes indústries podria ser que s'espabilassin i, sobretot, fessin un replantejament de la forma d'afrontar la modernitat. En Steve Jobs ajudà les discogràfiques a combatre la pirateria adoptant les seves pautes; la revolució s'anomenà iTunes, però es va haver de posar molt molt pesat per a què aquella colla d'empresaris es deixassin ajudar. Les editorials, sobretot les espanyoles, no han volgut saber res d'adaptar-se al llibre electrònic, fins que Amazon ha aterrat a Espanya. Ara duen una nerviada damunt i s'estiren els cabells (metafòricament, clar), lamentant-se de la fi del món, que no és altra cosa que la pèrdua del seu poder omnipotent en el món de les lletres.
Les agències de viatges no han evolucionat en els cinquanta anys de la seva existència. Han introduit elements moderns, com butaques d'oficina, caramels en un platet i ordinadors connectats en xarxa, però únicament per seguir oferint els mateixos productes. Això sí, de forma més àgil. Els productes que ofereixen als seus mostradors segueixen essent exactament els mateixos: paquets tancats i estandaritzats, empresonats en noms com "Xina imperial", "Lapònia romàntica", "Venècia fluvial", "Transilvània misteriosa", "Kènia exòtica", "Nova York cosmopolita", "Amazònia salvatge", "Afganistan terrorista", i totes les estúpides combinacions que pogueu imaginar-vos. Internet ofereix un "luxe per a tothom" més assequible, més dinàmic, més còmode i més variat. I estam en una època de transició, per tant és normal, tot i que dolorós, que hi hagi sectors socials i econòmics que s'hagin d'adaptar per sobreviure.
Sigui a cop d'agència de viatges, sigui a cop de ratolí, en les dues darreres dècades s'havia fet extensiu a totes les capes socials la possibilitat de viatjar a llocs llunyans. Però, a excepció de qui realment va a l'aventura, els paquets turístics oferien emocions controlades amb una comfortabilitat artificial. Tot plegat no ha significat una major sensibilitat cap a alguns dels indrets preferits, com poden ser Tailàndia, la Xina, Cuba, Vietnam o l'Índia. El contacte que els turistes tenen amb la realitat real d'aquests llocs és postís, compost fins a arribar a la més absoluta falsetat. Els esbirros delegats dels tour-operadors tenen la missió de fer que el client estigui satisfet i que això no suposi un xoc amb el statu quo vigent.
La darrera obra de Craig Thompson m'ha fet reflexionar sobre tot això. És un autor poc prolífic, amb només tres obres llargues al mercat, inclosa aquesta, titulada Habibi. Ja amb l'anterior, Blankets, de 2004, va demostrar que és un dels millors autors de l'actualitat. Ara, amb una altra superproducció en solitari de sis-centes cinquanta pàgines, no només confirma el seu talent artístic, sinó que el sitúa en un estadi superior, per sobre de la simple ficció d'entreteniment.
Habibi en àrab vol dir "el meu estimat", i fa referència al protagonista, un orfe que està sota el tutelatge d'una al·lota uns anys major que ell. Amb el temps, la seva candidesa infantil va donant pas a la premura de la carn i a adonar-se que la seva estimada "mare" o "germana major" va haver de deixar la innocència de forma abrupta temps enrere per poder subsistir els dos. Les circumstàncies de la vida fa que s'hagin de separar i ell, ple de sentiments de culpa degut a la seva líbido i al pes de l'islam, pren una terrible i irrevocable decisió: fer-se eunuc. Això, lluny de preservar-lo dels mals pensaments i de les temptacions de la carn, l'arrossegarà per un autèntic infern, propi d'un malson medieval.
Però, a mesura que ens capbussam en la història, l'autor ens va introduint elements que ens van desconcertant progressivament, molt més que les atrocitats que es cometen en aquella societat: van apareixent símptomes que la història transcorre en un moment ben proper a nosaltres, en una societat del tercer món molt diferent a la que podem captar quan hi anam de viatge. El terrible pes de la tradició i la religió condueixen a mantenir unes barbaritats inhumanes amb un masclisme cruel.
Thompson entrecreua una història de sentiments amb tots aquests elements tan hostils i contraris a la sensibilitat, creant una d'aquelles obres de les quans només n'apareix una cada any, com a molt.

Article publicat originalment al Diari de Balears dia 11 de desembre de 2011

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics i a Amazon España sense despeses d'enviament en castellà i en anglès.

Freaks Squeele 1. Extraña universidad

2011-12-10T08:55:00.001+01:00

Florent Maudoux. Freaks Squeele 1. La extraña universidad. Madrid: Dibbuks, 2011
Aquest és el primer nombre d'una sèrie destinada al públic juvenil, protagonitzada per uns joves una mica estranys, Xiong Mao, Chance i Sombra de Lobo, que asisteixen a una facultat per convertir-se en herois, tot i que molt sovint estan més preocupats en divertir-se.
Amb molt d'humor al guió, Maudoux crea una història que enganxa des del principi, plena d'acció però també sentiments tan importants com el de l'amistat i la companyonia, incorporant-hi a més unes gotes d'erotisme suau.
El dibuix està molt influenciat per l'estètica manga, tan popular a França i a Espanya, cosa que li dóna peu a tenir facilitat per interessar el públic a qui va destinat.
L'edició de Dibbuks és senzilla però impecable i va acompanyada d'un apèndix ple de material per entendre el procés de creació de l'obra.
Pots adquirir-lo a Amazon España i a Gotham Còmics.

Segmentos 1. Lexípolis

2011-12-09T11:02:00.001+01:00

Richard Malka; Juan Giménez. Segmentos 1. Lexípolis. Barcelona: Glénat, 2011.
La ciència ficció és un dels gèneres més complets i trascendentals que existeixen, i en part és perquè realment és una amalgama de tots els altres, units amb molta coherència (si els autors tenen l'habilitat suficient) per crear productes que poden arribar a ser molt enriquidors.
Glénat acaba de treure el primer àlbum d'una nova sèrie de ciència ficció clàssica, la que durant els anys vuitanta ens va donar tantes estones de felicitat i que gent com Jodorowsky o Juan Giménez s'han encarregat de mantenir viva i amb bona salut fins avui dia.
D'aquest darrer és el dibuix de Lexípolis, amb guió de Richard Malka. Una història d'intriga ambientada en un futur no gaire esperançador del que destaca una mesura que pareix inventada per a temps de crisi com el que estam vivint: les condemnes a presó ja no es fan en centres penitenciaris, sinó que són substituïdes per una intervenció quirúrgica de tipus químic que envelleig el cos i la ment del condemnat tants d'anys com anys ha estat condemnat. Tot són avantatges per a l'administració: ja no tens reunits centenars de presos a qui s'ha de mantenir i sotmetre, la qual cosa suposa un estalvi econòmic mai imaginat. El protagonista, per error, està a punt de sofrir aquest castig i emprèn una fugida amb una companya a qui a penes coneix per assolir la llibertat.
Ara que els vuitanta tornen a estar de moda, un còmic com aquest ens demostra que els autors fidels al seu estil (i Giménez ho és), gaudeixen del beneplàcit de la sinceritat. El dibuixant argentí segueix sent un prodici del tecnofuturisme, mantenint intacta la il·lusió per realitzar una obra coherent i molt personal.
La lectura d'aquest àlbum, el primer d'una saga que promet molt, té tot el que per a mi ha de tenir: sinceritat i entreteniment.
Pots adquirir-lo a Gotham Còmics i a Amazon España.

Aama 1. Olor a tierra caliente

2011-12-09T10:50:00.001+01:00

Frederik Peeters. Aama 1. Olor a tierra caliente. Bilbao: Astiberri.

Peeters és un dibuixant que té una personalitat gràfica molt marcada i, alhora, és un molt bon dibuixant. Això són dues qualitats que no sempre van de la mà. Començà a fer-se notar ja fa una dècada amb drames i històries contemporànies, però amb el temps i l'interès que ha despertat a les editorials, ha pogut arribar al moment que alterna creacions més comercials amb altres de més personals, mostrant un interès molt acusat per la ciència ficció.
Astiberri acaba de treure el primer volum d'una sèrie titulada Aama, ambientada en un futur tecnològicament avançat però amb una societat que té o és susceptible de tenir els mateixos problemes que ha tengut la Humanitat al llarg de la seva història.
El guió d'aquest primer àlbum, titulat Olor a tierra caliente, no és precisament fàcil i per això és molt més gratificant que altres obres de gènere que tan sols són un recipient de clixés i llocs comuns sense ànima. Peeters dóna vida a uns personatges, un d'ells artificial, que són creïbles a pesar dels elements més fantasiosos que apareixen com a part de l'engranatge. El dibuix és, com sempre, magnífic. Més depurat potser que en obres anteriors, però rebossant de talent i inserit en una narració acurada, amb tempos que van variant depenent de la intensitat del que està passant.
Un primer àlbum que promet entreteniment intel·ligent.
El pots adquirir a Gotham Còmics i a Amazon España.

Presentació d'El coche de Intisar

2011-12-08T18:33:00.001+01:00

La presentació tendrà lloc dijous dia 15 de desembre a les 19.00 hores a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona (Sant Pere més baix, 7).

Pots adquirir aquesta novel·la gràfica a Gotham Còmics i a Amazon.

Històries del barri

2011-12-08T17:28:00.000+01:00

Gabi Beltrán; Bartomeu Seguí. Històries del barri. Palma: Dolmen, 2011.
Gabi Beltrán; Bartomeu Seguí. Historias del barrio. Bilbao: Astiberri, 2011.
Els pobles amb l'autoestima malparada solen tenir uns costums que els agermanen. Riuen sonorament les burles que es fa dels seus tòpics per no sentir-se desplaçats, conformant-se en el seu paper de bufó de la colla. Intenten amagar, abandonar i fins i tot perseguir els seus propis trets culturals definitoris per passar el més ràpidament possible al costat de la majoria cruel i desenfrenada. S'autoacusen o es deixen acusar d'una sèrie d'actituds que no els corresponen; en el nostre cas la més recurrent és la de "poble tancat", i no deixa de tenir la seva gràcia (una gràcia agredcolça, si tant voleu) perquè en tota Espanya no hi deu haver una gent que s'hagi eixancat més que nosaltres per deixar-se fer de tot. Ignora i menysprea qualsevol creació cultural pròpia que no sigui submissa al folklorisme provincialista més dictatorial. No parlarem del que fan amb el territori i el patrimoni perquè no ve al cas, tot i que segueixen el mateix patró.

Escapar d'això és molt difícil perquè implica, abans que res, anar per lliure, i això és una de les coses que es perdonen menys, juntament amb l'èxit. Si no tens l'apadrinament de qualque figura carismàtica o grupuscle ben col·locat, és ben possible que la societat es perdi el que hauràs fet en arribar el moment de deixar aquest món. De totes les manifestacions culturals possibles, una de les que ho tenen més fotut és el còmic, com és de suposar. La massa de consumidors i pagadors d'imposts té àmplies possibilitats de viure sense saber res del còmic, els seus autors, les seves tendències i la seva producció. Com poden doncs els autors de còmic de províncies colonials com la nostra fer-se sentir, encara que només sigui per guanyar-se les sopes? Passar dues etapes: a) tenir una constància èpica en el seu treball per fer una obra constant i sincera; b) tenir un reconeixement fora del seu lloc d'origen, a ser possible d'un organisme estatat o, millor, internacional. El reconeixement ha de ser molt senzill d'entendre, per exemple un premi. Una vegada superat aquestes etapes, hi ha la possibilitat que a casa seva comencin a fer-los cas.
Gabi Beltrán i Tomeu Seguí són dos casos paradigmàtics. El reconeixement els ha arribat passats els quaranta (una mica més en el cas de Seguí). Ambdós tenen un currículum creatiu inqüestionable. El primer sobretot en l'àmbit de la il·lustració i el segon en el del còmic. Gràcies a un àlbum magnífic (editat, per cert, primer a França), Seguí va merèixer el Premi Nacional de Còmic fa dos anys i a partir de llavors el seu nom s'ha fet un lloc en el panteó cultural balear. L'any passat uniren els seus esforços per presentar-se al Premi Ciutat de Palma de Còmic i el guanyaren amb una de les històries que han recopilat sota el nom d'Històries del barri, editat en català per Dolmen i en castellà per Astiberri.
Beltrán esdevé el guionista autobiogràfic que recrea algunes de les anècdotes que visqué durant la seva adolescència en el barri xinès de Palma durant els primers anys vuitanta. Amb vuit històries autoconclusives, Beltrán fa un retrat retrospectiu d'un racó de Palma que podria servir d'exemple de molts altres racons d'altres ciutats espanyoles. Un barri aïllat pel seu caràcter marginal, que funciona com un ecosistema basat en la venda de plaer carnal i evasions artificials, poblat de persones que hi tenen diferents graus de responsabilitat i implicació. Els infants i adolescents que hi cresqueren en els darrers anys de la Transició tengueren molts d'estímuls que tardaren unes dècades a escampar-se per la part forana. Beltrán va ser un d'ells, tot i que amb un protagonisme passiu.
Per la seva banda, Seguí recrea l'aspecte visual d'una Palma que ja no existeix, i ho fa d'una forma gens provinciana. Hi reconeixem molts d'indrets, tot i que en les darreres dècades s'han transformat, però per sort l'objectiu no és fer postalisme, sinó encaixar en un context realista uns personatges i unes situacions. Qui no hagi visitat mai Palma, podrà gaudir gairebé en la mateixa mesura totes les històries. Aquesta obra és exportable i es pot llegir tant aquí com a un altre continent, però alhora no renuncia a estar clavada en un indret inusual: un barri d'una ciutat petita i perifèrica. Aquí Seguí ha sintetitzat el seu estil i hi ha introduït trets caricaturescs en els personatges. Dues són les característiques més destacables de la tasca del dibuixant: l'expressivitat gestual i, sobretot, l'ambientació. Beltrán ornamenta i completa el dibuix amb un color de tons apagats molt encertat.
El llibre ve acompanyat d'una presentació signada pel batle de la ciutat i d'un pròleg d'Òscar Palmer, on es pot veure com queda de lleig el nou nom de Palma imprès.

Article publicat al Diari de Balears dia 3 de desembre de 2011

Pots adquirir-lo a Gotham Còmics i a Amazon en castellà.

Pagando por ello. Diario en cómic de un putero

2011-12-08T10:19:00.001+01:00

Chester Brown. Pagando por ello. Memorias en cómic de un putero. Barcelona: La Cúpula, 2011.

No conec ningú que reconegui que paga per tenir sexe. Supòs que entre totes les persones que hom arriba a conèixer durant la seva vida, n'hi deu haver un percentatge important que requereix els serveis d'algú que es prostitueix. Si hem de fer cas a les estadístiques, un de cada quatre homes espanyols reconeix haver pagat per sexe qualque vegada. Això vol dir que és probable que un mínim d'un 25% dels homes que coneixem són puters ocasionals o asidus, i hi hauríem d'afegir tots aquells que no ho reconeixerien ni si els trobassis in fraganti. Les pàgines de contactes dels periòdics estan farcides d'anuncis que ofereixen un catàleg d'opcions variat i per a tots els gustos, des de jovenetes ingènues fins a transsexuals cruels, o viceversa. Per Palma hi campegen diàriament unes 3500 prostitutes, entre les que van per lliure i les que fan feina per compte d'altri. Això és molt de moviment. Cotxes amunt i avall, observació per part de la demanda, exhibició per part de l'oferta, negociació, tracte i pagament, servei i neteja.
El sexe segueix essent un d'aquells temes tabú en la nostra societat, tot i que és l'eix de la vida mateixa. Fins i tot els qui decideixen practicar el celibat, almenys de boqueta, no fan altra cosa que opinar sobre el sexe, com s'ha de practicar i com no, amb qui, a partir de quin moment i amb quina finalitat. No se n'adonen que la gent no vol sermonets hipòcrites, que no els fa cas ningú. Si els instints i les necessitats bàsiques estan satisfetes, i la tele encesa, la gent occidental no vol complicar-se la vida amb els límits a la llibertat que posen la religió, l'Estat i altres poders fàctics. Per això els catòlics practicants practiquen el sexe amb anticonceptius i els patriotes d'aquest país defrauden hisenda amb totes les seves forces.
La prostitució se permet però no està regulada. És un d'aquells buits legals mantinguts amb premeditació i nocturnitat perquè és l'opció més còmoda de totes les possibles. La seva prohibició no l'eliminaria, i possiblement l'incrementaria, i la seva legalització posaria en peu de guerra els sectors socials més retrògads, tan susceptibles en segons quin assumptes i tan laxes en segons quins altres. Per tant, es deixa com està i així els governants s'estalvien moltes molèsties.
La Cúpula acaba de treure un còmic molt il·lustratiu, una autobiografia de Chester Brown corresponent a una de les seves facetes, la de puter. Aquest canadenc és una d'aquelles persones que té la imperiosa necessitat d'exhibir la seva vida a través del filtre de la seva tasca com a guionista i dibuixant. En aquesta ocasió, reuneix en un volum de 280 pàgines la seva experiència amb totes les prostitutes amb les quals ha tingut sexe, mitjançant històries curtes i entrellaçades, a més d'una espessa reflexió sobre el concepte, posant de manifest des del principi que ell és un gran defensor de la prostitució.
Tot i que és molt explícit, aquesta obra no és pornogràfica, ni tan sols sòrdida. En la primera part assistim al fracàs de la seva vida sentimental convencional, entra en contacte amb el fins aleshores desconegut món de la prostitució femenina i es converteix en un expert i defensor del tema. Una a una, van apareguent les al·lotes i dones que cobren per mantenir relacions sexuals tot i que Brown respecta el seu anonimant evitant els noms reals i no dibuixant ni una sola vegada la cara d'aquestes persones. Ens presenta les Carla, Angelina, Anne, Amanda, Susan, Wendy, Diane, Danielle, Jolene, Yvette, Gwendolyn, Alexis i altres com a éssers sensibles i individuals que es troben amb el dilema de compatibilitzar el seu jo amb el fet de rebre doblers per obrir-se de cames. Com que arriben a ser moltes les que tenen relacions amb Brown, n'hi ha de tot tipus tan físicament com de caràcter, però no n'hi ha cap que meresqui el més mínim menyspreu, i just amb la crònica mínima que l'autor du a terme, poc a poc ens condueix al seu terreny, al de l'acceptació de la prostitució i dels puters com les persones més normals del món, fins i tot es posa com a exemple de respectuositat cap a un col·lectiu que sobreviu pels marges de la societat.
La segona part es caracteritza per una partida de converses que manté l'autor amb amics i amigues que veuen la prostitució com un assumpte lleig. Com si fos un filòsof clàssic, estableix les claus d'un diàleg per desenvolupar la seva teoria i rebatre els tòpics que circulen sobre aquest tema. Per completar aquesta missió, inclou un apèndix voluminós allà on recapitula sobre els punts que ha tocat i els amplia tirant a terra tots els llocs comuns imaginables sobre la prostitució.
Un còmic entretingut i instructiu com se'n troben pocs, sobretot perquè és un tema del qual tothom opina i molt pocs amb coneixement de causa.

Article publicat al Diari de Balears dia 26 de novembre de 2011

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics i a Amazon hi trobaràs altres obres de Chester Brown.

Steve Jobs

2011-12-07T22:16:00.001+01:00

Walter Isaacson. Steve Jobs. Barcelona: Plaza & Janes, 2011.
Pot parèixer un llibre que aprofita la conjuntura, i en certa manera així és, però es tracta d'una biografia necessària per comprendre no ja Jobs, sinó Apple i la forma que ha revolucionat la informàtica, la música i la forma d'entendre les empreses que tinguin vocació de qualque cosa més que guanyar diners.
Isaacson ens presenta un home imperfecte que tenia un do que poques persones han tingut: era un visionari amb un sisè sentit molt acusat que el va fer crear productes amb una gran influència posterior sense haver fet ni un estudi de mercat.
En aquesta biografia recorrem el camí humà que va fer Jobs, molt lligat a l'empresa que creà i que ressuscità després de més de deu anys fora d'ella. Coneixerem de primera mà com era com a persona i com a empresari, i no obtindrem com a resultat una lectura blana, complaent amb el geni, sinó un treball crític, escrit de forma impecable, que aconsegueix donar-nos una visió completa de l'univers per on es va moure Jobs i de com, també aquí, geni i sofriment es donen la mà.
Una lectura molt recomanable, no només per als fans d'Apple, sinó per a qualsevol lector que vulgui saber com es va dur a terme la revolució informàtica en els darrers quaranta anys.
Pots adquirir-lo a Amazon en paper en català i en castellà, i en edició electrònica per a Kindle en català i castellà.

La Ilíada

2011-11-14T10:39:00.001+01:00

Roy Thomas; Miguel Ángel Sepúlveda. La Ilíada. Barcelona: Panini, 2011. 15 €.

Avui dia tot es mesura pel valor econòmic que té o que pot tenir. Després de dos segles i mig de capitalisme i havent derrotat fa vint anys el comunisme, el nostre sistema econòmic és també el nostre sistema de valors. Ha passat per moments difícils, com la crisi dels anys trenta, la dels anys setanta i la que ara estam gaudint, la primera a la qual s'enfronta com a únic sistema econòmic global, perquè el que hi ha a la Xina, a Cuba o a Corea del Nord no crec que tengui entitat pròpia i oposada. Mentre la Xina seguesqui sent la fàbrica principal dels productes que sustenten el capitalisme, em resistiré a pensar que encara segueixen el llibre roig de Mao.
La crisi que ens persegueix sí o sí i, a més, ens fan sentir culpables de la seva profunditat i, pel mateix preu, ens la fan pagar. Un dels efectes bàsics ha estat que tenim menys doblers, però no hem de perdre de vista que aquests no s'esfumen, ni crec que s'hagin destruït accidentalment, així que algú els té, i estic segur que no som cap de nosaltres.
Tot i veure que tenir una mentalitat capitalista sense capital condueix a un cert grau de frustració, encara està intacta la concepció d'útil-inútil en relació al seu suposat valor econòmic. Quan sent un alumne que romp l'harmonia de les explicacions d'un professor per dir en un to ofensiu "i això, per a què serveix?" em fa molta pena, perquè possiblement s'haurà d'enfrontar en desigualtats de condicions amb altres per rapinyar un sou indigne que li haurà de bastar per arribar a final de mes. Per a què serveixen les regles d'accentuació, les traduccions del llatí, l'evolució de les espècies o les causes de la I Guerra Mundial? Hem arribat al punt que es qüestiona en veu alta per a què serveix la cultura? Se m'ocorre una resposta: per no ser simples consumidors sense doblers.
Fins ara hem tengut la sort que les atrocitats que han fet les civilitzacions humanes que durant deu mil anys han poblat no s'han carregat la cultura generada. Hi va haver un intent sistemàtic, entre el final de l'Imperi romà i i l'Alta Edat Mitjana, de destruir el bagatge cultural clàssic que el cristianisme oficial creia problemàtic, però gràcies a les còpies i traduccions musulmanes ens han pogut arribar moltes obres cabdals. En aquest sentit, és absolutament màgic que avui dia poguem gaudir de peces literàries com La Ilíada, un poema èpic que té gairebé dos-mil anys d'antiguitat. Per a què serveix saber de l'existència d'Ulisses, Aquil·les, Possidó o Afrodita? No crec que sigui necessari haver-ho d'explicar, però potser no falta molt de temps per a què això passi.
Aquesta obra, atorgada per tradició a Homer, té una temàtica eterna i, per tant, actual, però el format original és molt espès i inassequible. Fins i tot una traducció al català que vulgui ser fidedigna és una paret de ciment amb ànima de ferro. Panini acaba d'editar a Espanya un tom recopilatori de l'adaptació al còmic de La Ilíada que guionitzà Roy Thomas i dibuixà Miguel Ángel Sepúlveda fa tres anys. L'experiència i prestigi de Thomas basten per confiar que haurà sabut mantenir-se fidel a l'esperit de l'obra original i alhora ser garantia d'entreteniment. Les desenes de personatges amb paper que apareixen es veuen immersos en batalles interminables i no per això queden diluïts entre la massa de gent. Adaptar aquest poema en un còmic de cent setanta pàgines és una proesa sobretot de guionista, perquè el dibuix es pot lluir de forma espectacular gràcies a que la nostra cultura ja comença a ser eminentment visual.
Els temes originals queden intactes i són molt estimulants. Per un costat tenim l'honor, aquell valor que ha desaparegut d'occident (com a mínim), però que ben treballat dona molt bon resultat en el terreny de la ficció. I per altre costat tenim el destí, condicionat pels déus, aquells éssers capritxosos creats a mesura humana, reflex de les nostres pròpies misèries. Si ho completam amb la venjança, en aquest cas d'Aquil·les, que torna a la batalla després de la mort d'Hèctor, tenim els ingredients necessaris per a una bona història, si el cuiner els sap mesclar.
Thomas elabora un guió ben construït, que prescindeix dels elements més superflus (que són molts) per centrar-se en potenciar l'honor i el destí emmarcats en una epicitat inqüestionable. Per la seva part, Sepúlveda resol més que correctament el dibuix, realista i hereu de la tradició més clàssica, aconseguint que els semidéus i els déus ens paresquin creïbles i encaixin en un context tan humà com una guerra.

Publicat dia 12 de novembre de 2011

Un adiós especial

2011-11-09T11:06:00.001+01:00

Joyce Farmer. Un adiós especial. Bilbao: Astiberri, 2011. 20 €.

Un dels personatges històrics del segle XX que més admir és l’italià Umberto Nobile, qui el 1926 conduí el dirigible Norge, que ell mateix havia construït, fins el pol Nord. L’empresa geogràfica estava finançaa per capital noruec i dirigida per Roald Amundsen, però, com tothom sap, “dirigir” pot ser un concepte de
contingut difús. En aquest cas, Amundsen es passà el viatge assegut en una cadira mirant per la finestra i
Nobile va haver de fer front a tota una sèrie d’entrebancs que quasi feren estavellar la nau. La proesa, encara ara, està adjudicada al científic noruec. Coses que passen. El cas és que Nobile no creia en cap
divinitat ni en una vida en el més enllà. Opinava que creure que un déu havia creat l’univers era substituir un
enigma (qui ha creat l’univers?) per un altre (qui ha creat el déu?) i no veia que això solucionàs res. Amb el més enllà passa una cosa semblant. Què hi ha després de la mort? Per a alguns, necessàriament hi ha d’haver qualque cosa, perquè sovint el traspàs d’algú és un acte inexplicable i, segons com sigui, injust. Ens aterra, com a animals racionals però no tant, pensar que després de morir ens espera el mateix que a un bacteri, una formiga, un porc o una balena: el nores. Aquesta necessitat de transcendència més enllà d’aquesta vida s’ajunta amb la impossibilitat de saber en ferm si ens morim del tot o només el cos. De tot se’n fa negoci i aquest és un assumpte molt suculent per a les religions. De fet, es perpetuen perquè ofereixen unes respostes suposadament reconfortants als fidels.
L’autora Joyce Farmer ens fa participar de l’adéu de Lars i Rachel, una parella de vellets que esperen la mort en la seva petita casa californiana. Aquests vellets no són personatges de ficció, sinó el pare de Joyce i la seva madrastra. L’autora es converteix en la cronista d’una derrota, creant una història tendra plena de les contradiccions que acompanyen la lenta mort dels ancians. Cada cop es fa més difícil fer les tasques bàsiques, com ara cuinar, caminar, vestir-se o dutxar-se; mentre s’està arribant al final, afloren els records més insignificants de temps pretèrits; records que humanitzen unes persones que han de conviure amb el tic-tac del compte enrere cada vegada sonant més fort. Així i tot, aquesta decadència no impedeix lliçons d’amor i d’humor que converteixen en herois aquests éssers anònims.
Joyce Farmer tardà una dècada a enllestir aquesta obra, titulada Un adiós especial, i la publicà quan tenia
setanta-dos anys perquè el seu amic Robert Crumb (quins amics tenen alguns) quedà entusiasmat amb la seva lectura. El resultat és una obra complexa, llarga i molt ben estructurad que, a més, té els dos ingredients imprescindibles per a qualsevol producte de ficció: és entretinguda i et deixa amb la sensació de no haver perdut el temps.
El còmic relata els quatre darrers anys de la vida dels dos ancians, quan ja són molt majors, amb més de vuitanta anys, i en qualsevol moment es pot desencadenar el cúmul de situacions que condueixen a la mort natural. Farmer aconsegueix fer-nos partícips d’una part molt íntima de la seva vida sense caure en el morbo. A estones segurament va tenir dificultat perquè la decrepitud senil du a un seguit de coses poc agradables com haver de rentar amb una esponja i una mica d’aigua i sabó, posar bolquers, extirpar teixits gangrenats, ingressar en un geriàtric... tot amb uns protagonistes que no són simples espectadors sinó plenament conscients del que està passant i cap a on els condueix. Les emocions estan presents en tota la obra i, després de llegir-la, hom se n’adona de l’encert del títol: un adéu especial perquè és comú a moltes famílies.

Publicat al Diari de Balears dia 5 de novembre de 2011

Lincoln 1

2011-11-05T09:33:00.001+01:00

Olivier Jouvray; Jérôme Jouvray. Lincoln. Vol. 1. Madrid: Dibbuks, 2011. 16 €.

Dibbuks acaba d'editar el primer volum de la sèrie Lincoln, un personatge amb unes característiques que el podrien fer poc indicat per esdevenir el protagonista carismàtic d'una sèrie però la bona mà dels Jouvray ho permet.
El protagonista és una bala perduda que es troba amb Déu i aquest li ofereix la immortalitat. En Lincoln no s'hi entusiasma molt però tampoc s'hi nega, i així comencen les seves aventures, ambientades en l'Oest americà de finals del segle XIX, amb l'aparició d'una sèrie d'invents com el cotxe o la càmera fotogràfica.
El format elegit pels autors és la història curta, amb relats autoconcloents que tanmateix es van enllaçant per donar-nos una visió global del món per on es mou el protagonista.
L'humor del guió es veu acompanyat pel dibuix, senzill i caricaturesc molt encertat.
L'edició de Dibbuks és magnífica, reunint en un sol volum de tapa dura dos àlbums de l'edició original francesa.

El Pilar

2011-11-01T10:12:00.001+01:00

El Pilar, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Diana Mini, Müller 200

Cala Morell 4

2011-11-01T10:00:00.001+01:00

Cala Morell 4, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Diana Mini, Müller 200

Cala Morell 3

2011-10-31T15:09:00.001+01:00

Cala Morell 3, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Diana Mini, Müller 200

Cala Morell 2

2011-10-31T15:05:00.001+01:00

Cala Morell 2, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Diana Mini, Müller 200

Cala Morell 1

2011-10-31T15:01:00.001+01:00

Cala Morell 1, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Diana Mini, Müller 200

Rear

2011-10-28T11:03:00.001+02:00

Rear, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Zara

2011-10-28T11:00:00.001+02:00

Zara, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Graffitti

2011-10-28T10:59:00.001+02:00

Graffitti, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

El viento de los dioses, 1

2011-10-26T16:39:00.001+02:00

Cothias; Adamov. El viento de los dioses, 1. Barcelona: Glénat, 2011. 22 €.

El còmic ens pot fer viatjar cap a terres llunyanes i temps pretèrits per fer-nos partíceps del que visqueren persones que fa segles deixaren aquesta vida. També ho podem fer amb altres productes culturals, com el cinema o la literatura, però amb el còmic tenim l'ocasió d'aturar el temps per recrear-nos amb una vinyeta o tornar enrere per rellegir qualque passatge, sense que se'n ressenti la lectura.

Aquesta és una obra paradigmàtica del que acab d'escriure. Un guió sòlid i arriscat, un dibuix preciosista i molt ben documentat. El resultat, un còmic que reuneix l'interès històric amb una forta dosi d'imaginació.

Glénat reedita en format integral l'obra imprescindible d'Adamov, un viatge iniciàtic al cor d'un Japó mític i cruel que comença amb la partida de dotze homes per castigar uns camperols rebels i que només els déus poden sabar com acabarà.

Old Skin

2011-10-19T21:26:00.001+02:00

Old Skin, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Temps era temps

2011-10-18T12:09:00.002+02:00

Joan Codina Negre. Temps era temps. Girona: Cambra de Comerç de Girona, 2011.

A vegades hem parlat de la professió d'autor de còmic i he volgut transmetre el meu respecte cap a ella perquè és molt sacrificada. Es necessita molta força de voluntat per arribar a ser un bon autor i encara més per mantentenir-se en actiu. És tant el sacrifici, sense tenir cap garantia d'èxit, que la gran majoria que s'ho passen pel cap ho deixen en qualque moment del camí. El que en un primer moment és una passió i en un segon moment una vocació, tard o d'hora es pot convertir en una professió. Això és la meta però també és la fi de la utopia. Una feina implica molt sovint que gran part del que hi fas no té res a veure amb el que voldries estar fent. Una feina implica convertir-se en un mercenari perquè es treballa per guanyar uns doblers i poder satisfer les necessitats bàsiques i algunes de superflues. Deu hores diàries assegut davant la taula de dibuix per posar imatges a un guió d'encàrrec i amb els condicionants d'un mercat que no entén la creativitat del geni no és fàcil, i poden tenir molt poc que veure amb els motius que han conduit aquella persona a escollir aquella professió. A més, a Espanya és un mercat tan petit i endogàmic que dedicar-s'hi en exclussivitat és poc més que una falàcia.
Però, i si algú pren un camí professional radicalment oposat al de la creació artística, és possible que mantengui i pugui desenvolupar la seva afició? Tothom coneix el comodí "No tenc temps". Ens permet eludir indefinidament assumir la mala gestió del nostre temps lliure alhora que diem "desenfeïnat" a qui ens parla d'això. Tothom té temps per desenvolupar una o dues aficions. Si s'arriba al cap de la setmana sense que això hagi estat possible, potser que no ens interessa prou o que la inèrcia és més còmoda (encara que esgotadora) que aturar la barca enmig del corrent i fer qualque cosa per sortir del fang.
L'autor d'avui ens pot servir com a exemple d'aquesta opinió. En Joan Codina Negre és un advocat especialitzat en dret mercantil i fiscal amb una intensa activitat professional directament relacionada amb aquests assumptes tan poc artístics. Té dues filles petites i per tant coneix en primera persona la quantitat de temps que t'absorbeixen. Des de petit, com a molts de nosaltres, li agradava dibuixar còmics. Fins aquí un perfil comparable a gran part dels habitats del món occidental de classe mitjana. Però hi ha una diferència molt important: ha mantingut viva la seva afició per contar històries. No s'ha rendit. Ara és un bon exemple d'aficionat en el bon sentit de la paraula. Es guanya les sopes amb altres assumptes més prosaics i preserva intacta la seva afició, mantenint-la en gran mesura al marge d'imposicions mercantilistes.
A en Joan Codina li agraden Hergé i alguns dels acòlits de la seva línia clara. Per això fa uns anys va crear un personatge equivalent a Tintín o a Jep. Un aventurer de tupè gironès de socarrel que nom, com no, Siset. L'any 2005 va aparèixer la primera història, titulada La llegenda del tapís i l'any 2009 Operació iceberg, ambdós àlbums comentats amb molt de gust en aquesta columna. Ara apareix el tercer, el millor: Temps era temps, publicat per la Cambra de Comerç de Girona en una fantàstica tapa dura.
Amb aquests anys Joan no ha deixat de perfeccionar el seu dibuix, però sempre mantenint-se fidel al seu propi estil. En aquesta ocasió gaudim d'un Codina Negre que coneix els mecanismes que fan moure la il·lusió d'un lector que vol un còmic d'aventures que tengui cos, és a dir que tengui uns fonaments sòlids que permetin construir una superposició de lectures en diferents profunditats. Hi tenim, per tant, pur entreteniment, però també un petit repàs a la història de Girona del segle XX, tot això amb un sentit de l'humor que contentarà tant a petits com a grans. Com ho ha pogut fer? Traçant una fabulosa història que condueix el protagonista per dos moments del passat recent (els anys trenta i els anys seixanta). Per fer-ho l'autor s'ha documentat molt, aprofitant la informació escrita i gràfica per obsequiar-nos amb un apèndix didàctic amb propostes de treball per a infants. Tot plegat pareix irreal, però vos assegur que Temps era temps existeix, i destil·la una sinceritat i una passió que molts de professionals voldrien per al seu treball.

Publicat al Diari de Balears dia 15 d'octubre de 2011

Wáluk

2011-10-15T07:46:00.000+02:00

Emilio Ruiz; Ana Miralles. Wáluk. Bilbao: Astiberri, 2011. 15 €.

Tornam a Palma, torrats i amb energies renovades, i veiem que s'estan complint les amenaces electorals, encara que costin gairebé 200.000 €. El 15M segueix arreplegat en aquell casalot que fa feredat; els carrers comercials tornen a parèixer-ho; els mostradors ja exhibeixen la moda d'hivern (deuen voler que les dones passin fred, perquè pareix més de primavera que d'una altra cosa) i qui més qui manco renega dels professors encara una mica més perquè dia 1 ja estan ficats en els seus forats però no volen els al·lots fins la segona setmana de setembre. Aquest també és un mes de frenesí editorial, sobretot col·leccionable i llibres de text, però també d'altres productes impresos, com ara llibres i còmics. Poc a poc tot torna a la normalitat i ben aviat els dies d'estiu ens pareixeran un somni a alcançar, pot ser, l'any que ve.
D'entre els còmics que apareixeran durant aquest mes, hi ha coses realment interessants. A més, hi ha una notícia que possiblement capgirarà el panorama editorial: Planeta DeAgostini ha perdut els drets d'edició dels productes Marvel. Me n'alegro molt si això no suposa que l'editorial es retira de l'edició de còmics. Possiblement apostarà fort per altres productes, a la força més interessants, fent espabilar la competència, i tot plegat repercutirà de forma molt favorable en el públic. Vull ser optimista i pensar-ho. Però deia que hi ha obres destacables, una de les quals està signada per dos professionals indiscutibles: Emilio Ruiz i Ana Miralles. El primer s'encarrega del guió i la segona, com no podria ser d'altra forma, es responsabilitza del dibuix. El resultat és Wáluk, un còmic editat per Astiberri.
En el pròleg Ruiz exposa per què han escollit el tema. No és ben bé una justificació, sinó una explicació dels motius que els han dut a posar el seu art al servei d'una història d'animals. Els protagonistes són dos ossos; el petit nom Wáluk i la seva mare l'ha abandonat amb un any i mig de vida; l'altre nom Esquimo i ja està en el crepuscle de la seva vida, tot i que amb moltes ganes de seguir endavant, substituïnt la força per l'enginy. L'atzar fa que es topin i comencin una de les etapes de les seves vides més intenses, no tant per l'acció sinó pels llaços d'afecte que els van unint. Esquimo és alhora mestre i padrí, per a Wáluk; i aquest és, per a Esquimo, un estímul per treure el jove que hi ha dins el seu cos prim i desdentat.
La influència de Disney i els seus clons ens podria dur a pensar que pot ser una història plena d'acció, grans gestes, persecucions espectaculars i enemics carismàtics. I justament d'això no hi ha res, ni rastre. Ruiz aposta per un relat íntim, gens edulcorat però tampoc descarnat, que condueix dos ossos polars per un ecosistema molt malmenat pels humans que s'hi troben i pels que, des de milers de quilòmetres de distància, influeixen en el desgel. El guionista agafa un fons dramàtic i l'esquitxa de notes d'humor que allunyen el to del pamfletarisme pseudoecologista. Els protagonistes pateixen, però també gaudeixen del plaer de viure amb el que es troben a cada moment.
Per la seva banda, Miralles fa un treball extraordinari, demostrant una vegada més que és una de les grans autores del moment, amb tres dècades d'experiència i un rastre d'obres mestres en còmic i il·lustració. En les seves mans, els ossos adopten un catàleg d'expressions inacabable i, essent un dibuix realista, perspectiu i fet a mà, ens hi deixa entreveure un rastre de sensibilitat infantil que fan aquesta obra apta per a tots els públics. Els infants gaudiran de la parella i els adults, a més, hi trobaran una bateria de temes de debat actuals per poder comentar amb els seus fills d'una forma interessant.

Publicat al Diari de Balears dia 3 de setembre de 2011

Una historia de violencia

2011-10-15T07:41:00.000+02:00

John Wagner; Vince Locke. Una historia de violencia. Barcelona: Panini, 2011. 25 €.

La naturalesa humana té molts de racons per descobrir. Just pel que fa a l'àmbit psicològic i mental, estic segur que encara estam al paleolític científic. El cervell, representant dels majors enigmes de la nostra fisiologia, és un òrgan que no es pot estudiar de la mateixa forma que els altres, perquè a més de la seva realitat física, en té una altra. Alguns l'anomenen espiritual, vinculada amb l'ànima, però jo m'estim més anar a tir segur i parlar d'entitat mental. Les nostres vivències en el més ample sentit de la paraula s'hi van ficant en forma d'imatges, de records, que condicionen la nostra manera d'interactuar amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn material i humà. L'educació té com a objectiu donar forma i sentit a aquesta adquisició constant d'informació, processar-la, ordenar-la i, el que és més important, relacionar-la per arribar al famós pensament abstracte de Piaget. L'educació no és només el que es projecta sobre els nins i adolescents als centres educatius, sinó una cosa més ampla, que abraça tots els àmbits d'una persona durant tota la seva vida.
En el grau d'èxit de l'assoliment de coneixements hi intervenen factors molt més importants que el paper de l'educador: l'interès propi i del col·lectiu al qual es pertany i, sobretot, el bombardeig mediàtic. D'això se'n podria parlar molt, però ara just m'interessa destacar el paper contrarrestador que tenen els medis de comunicació i oci moderns. A l'escola (o a l'institut), vull pensar que es potencien valors com la solidaritat, el respecte, la col·laboració, la comprensió i el diàleg. Es potencien i s'hi dediquen esforços sobrehumans per explicar les seves meravelles alhora que es destaquen els inconvenients d'els valors contraris. La televisió, el cine i altres mitjans d'entreteniment i culturització massius van en una direcció ben diferent. I guanyen l'aposta de molt. Des de temps immemorials, la violència és més comercial que qualsevol altra cosa. La trobam en àmbits on és lògica, però també està enquistada en altres que no hi hauria d'estar. De violència n'hi pot haver de molts de tipus; tants que fins i tots als pacifistes se'ls deu fer difícil negar-la amb rotunditat.
En el terreny de la ficció el gènere negre arrela ben endins de la violència. Sense ella no existiria, i ens hauríem perdut autèntiques obres mestres del cine, la literatura o el còmic. Aquest gènere, escissió del policiac, posa en segon terme la resolució del crim, a més de diluir els límits entre el bé i el mal. És lògic que, davant aquest plantejament, ens siguin molt atractius els productes que en sorgeixen. Tot i que amb els anys s'han contat milers d'històries criminals que repeteixen l'esquema i s'ha creat una bossa de llocs comuns, el gènere negre no decau perquè la violència és polièdrica.
L'habilitat de l'escriptor i, si parlam de còmic, també del dibuixant, és clau per generar una bona història. Encara que es basi en fets reals, aquests s'han de compondre per no caure en l'error de fer una crònica quan es vol fer una altra cosa.
John Wagner i Vince Locke crearen fa 14 anys un còmic negre d'aquells que no s'han de deixar per alt. Una historia de violencia té tots els ingredients del gènere, amb uns personatges complexos que, tot i estar enfrontats, comparteixen un passat i un present amb crims de sang que fan escarrufar qualsevol. Wagner signa un guió sense concessions que ens va endinsant dins la història de Tom McKenna, un ciutadà exemplar que, per atzar, es veu immers en un assumpte que grata en el seu passat. El guió funciona com un rellotge, amb salts envant i enrere que van plantejant nous enigmes, però que al final tots queden resolts.
Un guió tan bo però tan clàssic necessita un recolzament gràfic com el que li ofereix Locke: un blanc i negre pur, rascat amb plomí, i un dibuix atemporal, fora de tota moda. Locke és un exemple ben clar de la vigència del classicisme en el dibuix i l'analogisme en la seva creació. Un dibuix fet a l'antiga (en el bon sentit del terme) i un guió genial que formen uns dels còmics de gènere negre més atractius que es poden trobar en l'actualitat. Per la seva banda, Panini l'ha vestit en una edició que frega la perfecció.

Publicat al Diari de Balears dia 10 de setembre de 2011

Electric Réquiem. Biografía en cómic de Jimi Hendrix

2011-10-15T07:37:00.003+02:00

Mattia Colombara; Gianluca Maconi. Electric Réquiem. Biografía de Jimi Hendrix. Barcelona: La Cúpula, 2011. 19 €.

Fa poc vaig llegir un dels centenars de llibres que ha escrit Jordi Sierra i Fabra. Es titula Crónica negra del rock i és molt recomanable fins i tot per a la gent, com jo, que no és molt entusiasta del rock ni del fenomen fan. En ell es repassa una selecció generosa però mínima de figures de la música pop-rock dels darrers anys del segle XX que patiren les conseqüències de la seva professió. Els cadàvers suposen el gruix de l'obra, i d'entre ells en destaquen un bon grapat que formen part de l'anomenat Club dels 27; cantants que moriren l'any que havien complit vint-i-set anys. Noms com Brian Jones, Janis Joplin, Jimi Hendrix, Jim Morrison, Kurt Cobain i, molt recentment, Amy Winehouse n'ocupen un lloc destacat per la seva importància en la història de la música contemporània i, sobretot, per les extranyes circumstàncies de la seva mort. Es dóna la casualitat que Joplin, Hendrix, Morrison i Cobain posseïen un encenedor blanc en el moment del seu traspàs, i per això algú poc enfeïnat ha fet circular la teoria que dóna molt mala sort posseir un artilugi d'aquests. Possiblement tengui més relació amb la seva mort el fet que tots ells flirtejaven sense límit amb substàncies poc recomanables per a la salut.
Si Jones, Joplin, Morrison i Cobain anaven a sac amb les drogues, pareix que Hendrix no estava a la mateixa altura. Com a bon jove liberal de la seva època, consumia una mica d'això i una mica d'allò, però segons pareix va morir per una causa menys cinematogràfica: després d'una festa nocturna, en la qual ingerí una bona quantitat d'alcohol, va prendre els 9 somnífers que el seu metge li havia receptat i la combinació el va deixar KO. La mort, però, l'aplegà mentre l'auxiliar d'infermeria que el conduïa per l'hospital impedí que es giràs per vomitar i morí ofegat pel seu propi vòmit. Segurament, amb un bon rentat d'estòmac, hagués pogut sobreviure uns anys més, al manco fins que una sobredosi de bon de veres el deixàs sec.
Però Hendrix no ha passat a la història per la forma en què morí, ni tan sols per la seva biografia, sinó pel seu treball. Si hi ha hagut un geni del rock, aquest ha estat Hendrix amb la guitarra elèctrica. De formació autodidacta, reinventà la forma de tocar-la i s'avançà dècades a la resta de companys de generació.
En algunes ocasions la seva vida ha estat adaptada al còmic. Una de les quals ens arriba aquest mes gràcies a La Cúpula. Es tracta d'Electric Requiem, un treball realitzat l'any passat per Mattia Colombara i Gianluca Maconi. Si exceptuam l'inici i el final del còmic, es tracta d'una biografia linial que agafa els passatges de la vida del guitarrista que interessen als autors per mostrar-nos el seu vessant d'home. En aquest sentit, el còmic fuig de la convencional exaltació mítica d'una estrella i ens mostra un Hendrix poc pagat d'ell mateix tot i tenir motius per estar-hi. No puc afirmar que sigui fidel a la realitat, perquè la desconec, però el Hendrix que es passeja per aquestes pàgines no se sent una estrella, tot i que poc a poc se va adonant que el seu talent ha d'estar compensat amb justícia.
Sempre és complex adaptar la vida d'una persona al còmic perquè el mitjà no és amic dels excessos literaris. En aquesta ocasió el guionista ha optat per alternar escenes amb diàleg (per sort la gran part de l'obra), amb altres d'explicacions i de lletres de cançons i poemes, que aturen l'acció però que no es fa farragós. Una vegada llegit, hom creu saber més d'un home que, a part de tocar la guitarra com ningú, tenia una vida plena de moments comuns a la resta dels mortals, i d'altres plens d'excentricitats propis d'un jove que es veu al cim de l'èxit sense tenir temps a assimilar-ho. Fins i tot la mort li arribà de forma prematura, inesperada i inconscient, molt en consonància amb la seva carrera musical.
El dibuix és d'una expressivitat que sobta. Sense ser del tot caricaturesc ni realista, comparteix trets d'ambós estils per configurar una realitat de llegibilitat clara com l'aigua. El dibuixant es permet, cap al final, gastar fins a sis pàgines recreant gestos i positures del mestre de la guitarra a tota plana que són una demostració de talent desbordant. En les altres pàgines el dibuixant també demostra el seu virtuosisme, encara que d'una forma més subtil. El resultat és un còmic molt recomanable tant per als seguidors de Hendrix com per a qui vulgui llegir una bona història humana. Això sí, amb un final trist.

Publicat dia 17 de setembre de 2011

Memorias de un hombre en pijama

2011-10-15T07:31:00.003+02:00

Paco Roca. Memorias de un hombre en pijama. Bilbao: Astiberri, 2011. 16 €.

Si coneixeu algú que fa feina des de casa, sense haver de fitxar ni complir uns horaris concrets i inflexibles, sabreu que no és tan meravellós com pot parèixer en un primer moment. Hi ha uns inconvenients a tenir en compte. El primer, que no totes les feines ho permeten. Les que necessiten un contacte directe amb el públic o l’utilització de maquinari complex de moment no hi entren. El segon, que el treballador ha de tenir un grau d’autodisciplina molt més elevat que en les feines realitzades en llocs de treball tradicionals. És molt fàcil perdre el temps de treball en coses tan diverses com escurar, fer el dinar, obrir la porta al carter, contemplar el pot de bolígrafs, dutxar-se amb calma, sortir a comprar llet o el diari, navegar per Internet, berenar mirant la tele... El tercer, en contra del que pot semblar, el treballador sol incrementar el seu estrès perquè ha dut el treball al seu àmbit privat i íntim, convertint aquest darrer en un motiu de remordiments perquè el fa perdre productivitat.
De totes formes, hi ha treballs i treballs. Els creadors, des de fa segles, fan el seu a ca seva o a l’aire lliure. Des de fora, fa una no tan sana enveja pensar en com viuen els qui es poden dedicar en exclusiva a escriure o pintar. Pensam en els generadors de bestsellers o en els artistes que venen el 80% de la seva col·lecció el dia que inauguren l’exposició i ho comparam amb la nostra trista realitat intransferible però alhora tan comuna. Com és de suposar, només ens fixam en aquells aspectes de la vida o la feina dels altres que ens interessa. I és un error, perquè la vida, com el treball, ve en bloc, i no a la carta. Si els professors de l’ensenyament estam farts de passar per uns aprofitats que no fem feina i tenim dos mesos de vacances a l’estiu, és ben segur que els escriptors o els pintors també tenen cara oculta en el seu meravellós treball.
Els dibuixants de còmic també poden parèixer persones molt sortades perquè poden viure de dibuixar, però per poder fer-ho han de dur una vida molt sacrificada i sedentària, amb sessions de treball de fins a deu hores diàries sense aixecar-se del tamburet més que per dinar o anar al vàter. Si fan feina per al mercat ianqui de superherois, molt sovint han de subordinar la creativitat a uns guions repetitius, uns personatges esclaus del seu passat gràfic i un conjunt de positures acrobàtiques absurdes. Pocs són els autors de còmic que poden viure del seu treball sense esdevenir mercenaris d’una indústria voraç. El valencià Paco Roca és un d’ells, gràcies a una carrera no molt prolífica però plena d’encerts, alguns d’ells reconeguts fins i tot fora de l’àmbit tancat del còmic. Des dels seus inicis a mitjans anys noranta, Roca havia estat un autor que es mantenia en una segona fila, com tants d’altres, mentre cercava el seu propi estil literari i gràfic com a creador complet.
Astiberri va treure l’any 2007 el còmic que li marcaria l’abans i el després: Arrugas, que va merèixer el Premi Nacional de Còmic de l’any següent. Un guardó que sol obrir moltes portes interessants a qui el guanya. Després va venir Las calles de arena i ara torna a la càrrega amb Memorias de un hombre en pijama, una recopilació de tires que va treure fa un temps el periòdic Las Provincias. El director li oferí un espai per a què pogués fer-hi el còmic que volgués, i va emplenar-lo amb les històries d’un autor de còmic que nom Paco i que ha aconseguit el seu somni: anar tot el dia en pijama. Retrata amb la precisió d’un franctirador tot una generació, la que ronda els quaranta, formada per un col·lectiu eclèctic i heterogeni de fadrins, separats, ajuntats, tot ells una mica piterpans que es comencen a adonar que l’adolescència ja ha acabat, per abocar-los de forma abrupta al moment de la vida en el que si no et cuides, t’atrofies a marxes forçades.
L’humor del guió està molt ben acompanyat pel dibuix que el caracteritza, senzill, auster però molt expressiu. Un còmic ideal per a qui vulgui veure que riure’s d’un mateix és molt sa.

Publicat al Diari de Balears dia 8 d'octubre de 2011

La saga de Atlas & Axis

2011-10-15T07:26:00.002+02:00

Pau. Atlas & Axis. Madrid: Dibbuks, 2011. 16 €.

La globalització no és un fenomen recent. Fa segles que els europeus l'imposàrem per la força de les armes, sempre en benefici nostre. Durant la primera meitat del segle XX, la criatura se'ns escapà de les mans i anà a parar a llocs tan llunyans com els EUA, una antiga colònia europea que ha demostrat saber-ne més que ningú, de projectar una globalització a la seva mida. A Europa li allisàrem el camí amb les dues guerres mundials i el període d'entreguerres, o sigui que en som responsables. A partir de la segona meitat del segle XX, a mesura que la societat occidental s'ha postindustrialitzat, la globalització cultural ha estat més completa que mai perquè ens ha amarat mitjançant les formes d'oci com el cine, la televisió o el còmic. La imposició ha estat dolça però ha deixat ben poques opcions a aquelles estructures culturals més dèbils. Tot això no és ni bo ni dolent. Tan sols és el que passa i podem acceptar-ho o negar-ho, però no per això existirà o deixarà d'existir. En aquest camp, com en molts d'altres, la nostra opinió val ben poc.
Si parlam de còmics, molts de creadors que volen fer-se notar en un mercat ferotge, renuncien a matisar els llocs comuns i clixés alhora d'ambientar les seves històries. El coneixement que es té d'una època és eminentment visual i simplificat, i ens ve per mitjans audiovisuals. Per això, quan una història està ambientada, per exemple, en l'Edat Mitjana, es recorre necessàriament a una estètica celta o víkinga i un paisatge nòrdic. O, quan es tracta d'introduir criatures fantàstiques, la tendència és recórrer als orcs, elfs, nans, trasgs i altres éssers imaginats al nord d'Europa. Fer una altra cosa suposaria un treball de documentació addicional i córrer el perill de ser etiquetat de localista, folklòric i, per tant, menyspreat. La globalització, al cap i a la fi, suposa la imposició d'una cultura impersonal, homogènia i estàndard, arreconant la riquesa que dóna la varietat. En les nostres mans està anar contracorrent o arribar a una situació de consens.
A Mallorca tenim un autor que destaca en aquest i molts altres sentits, en Pau Rodríguez. Tant d'aspecte físic com de treball se'l veu còmode anant al marge de modes que, tanmateix, són per definició passatgeres. És un dels tres millors dibuixants de còmics que tenim tot i que és poc prolífic i lent. Possiblement si pogués rellevar la tasca de guionista en un professional de confiança, amb qui compartís les mateixes curolles culturals, li retrien més els anys. La seva obra és un exemple del que crec que és la millor opció davant la globalització i les seves regles. Conjuga amb una desinhibició genial elements del mainstream amb altres de molt locals, casant-los d'una forma perfecta i creant un producte que és exportable i, per tant, susceptible de ser globalitzat.
Dibbuks ens fa arribar La saga d'Atlas & Axis, el seu darrer còmic en una curiosa maniobra que ens mostra com estan les coses: una editorial madrilenya publica un àlbum d'un autor mallorquí que primer va ser editat a França. La història està protagonitzada per animals antropormorfitzats i ambientada en una edat mitjana inconcreta. Sota un títol tan inflat s'hi amaga un relat d'aventures contat amb molt d'humor i un punt de drama. El protagonista es veu obligat a emprendre una recerca en un indret molt hostil amb l'ajuda del company graciós. Una idea estàndard que en mans de Pau es transforma en única gràcies al seu sentit de l'humor tan particular que mescla amb elements reconeixibles per tothom. La gràcia principal del guió no és la història, sinó com ho conta i, sobretot, els diàlegs i les petites bromes que va ficant-hi. És impossible llegir la història i no esclaflir de riure un bon grapat de vegades. Però sobretot destaca pel dibuix. En Pau en això és un mestre. Els seus ninots tenen vida pròpia. Són caricaturescs sense passar-se, només en la justa mesura que ho requereix el fer-nos arribar molta d'informació sense paraula escrita. La perspectiva, les proporcions, la profunditat, els colors, l'expressivitat facial i gestual dels personatges, tot genial.
A més, els qui som de Mallorca hi podem trobar innumerables aclucades d'ull en les expressions, els objectes i, sobretot els paisatges. Hi ha tantes vinyetes on hi veus reflectida la nostra mar i les nostres muntanyes...

Publicat al Diari de Balears dia 14 de setembre de 2011

Modest house of the Menorca's Bishop

2011-10-12T11:41:00.001+02:00

Modest house of the Menorca's Bishop, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Holga 120WPC, Lucky SHD 100

S'Estalella

2011-10-12T11:33:00.001+02:00

S'Estalella, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Horizon S3 Pro, Argenti Low Speed 50

1977

2011-10-12T07:55:00.001+02:00

1977, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Little McWorld

2011-10-12T06:36:00.001+02:00

Little McWorld, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Afternoon

2011-10-11T14:09:00.001+02:00

Afternoon, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Fellas

2011-10-11T14:05:00.001+02:00

Fellas, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Grandfather

2011-10-10T07:35:00.001+02:00

Grandfather, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Horizon S3 Pro, Rollei Retro 100

Sunday Morning

2011-10-09T22:02:00.001+02:00

Sunday Morning, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Konungar 1

2011-10-08T18:30:00.002+02:00

Sylvain Runberg; Juzhen. Konungar 1. Invasiones. Barcelona: Glénat, 2011. 13,95 €.

Un còmic molt impactant, sobretot pel dibuix, que estrena una sèrie època ambientada en una península escandinava mitològica salvatge i realista.Oblidau-vos del filtre Tolkien i llegiu aquesta història com si fos la primera vegada que vos parlen de berserkers o centaures.
Els autors es llueixen actualitzant la mitologia nòrdica i el poble víking. El guionista té la difícil tasca de convertir aquesta ambiciosa idea en una realitat i el dibuixant (d'on ha sortit aquest mestre, per favor?) de transformar-la en imatges.
Tot plegat, a més, és un replantejament del còmic europeu, amb un mestissatge evident però que no impedeix veure'n la pròpia personalitat. Molt recomanable.

El vampiro de Benarés 1

2011-10-08T07:43:00.001+02:00

George Bess. El vampiro de Benarés 1. Las bestias de la noche. Barcelona: Glénat, 2011. 13,95 €.

Feia temps que aquest magnífic autor no els obsequiava amb una de les seves obres. Glénat ençata una nova sèrie seva, anomenada El vampiro de Benarés, també guionitzada per Bess i que demostra que està en plena forma creativa.
Ens porta a l'Índia i ens condueix pels carrerons de Benarés per ser testimonis d'una bateria de crims que hi tenen lloc. El protagonista, un periodista anomenat Mircéa, es posa a investigar-ho per petició del seu sogre. Tot pareix indicar que es tracta d'un assassí en sèrie... però no de la classe habitual.
En aquest primer àlbum, Bess se centra en l'ambientació de la història més que en el vampir, tot i que ja podem veure que s'allunyarà dels tòpics europeus per mostrar-nos unes bèsties sanguinàries.
El seu fort és el dibuix, clàssic però vital, embolcallat d'una exhaustiva documentació gràfica i temàtica. El guió està molt ben construït i és entretingut, cosa molt important. Estarem a l'expectativa de cara als dos àlbums següents que tancaran la sèrie.

Against the Cutter New Goverment

2011-10-07T12:56:00.001+02:00

Against the Cutter New Goverment, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Student

2011-10-07T12:52:00.001+02:00

Student, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Public Bathroom

2011-10-07T12:48:00.001+02:00

Public Bathroom, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Public Bathroom

2011-10-02T22:16:00.001+02:00

Public Bathroom, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Parking

2011-10-02T08:01:00.001+02:00

Parking, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Indeed Waiting

2011-09-30T12:58:00.001+02:00

Indeed Waiting, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

To the School

2011-09-30T12:52:00.001+02:00

To the School, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Twilight at Punta Nati

2011-09-25T19:54:00.001+02:00

Twilight at Punta Nati, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Horizon S3 Pro, Müller 200

Punta Nati

2011-09-25T19:49:00.001+02:00

Punta Nati, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Horizon S3 Pro, Müller 200

Street of Sorrows

2011-09-25T19:42:00.001+02:00

Street of Sorrows, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Horizon S3 Pro, Müller 200

Butcher Shop

2011-09-25T19:35:00.001+02:00

Butcher Shop, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Horizon S3 Pro, Müller 200

Dayak

2011-09-23T16:53:00.003+02:00

Phillipe Adamov. Dayak. Barcelona: Glénat, 2011. 29,95 €.

Glénat ha recuperat una de les millors obres d'Adamov en una edició integral de luxe. L'autor, gran admirador i seguidor de Jean Giraud com a Moebius, li fa un homenatge amb una història èpica ambientada a Àfrica en un futur indeterminat. El protagonista descobreix que qui està al capdavant de la multinacional que absorbeix els recursos del continent és el seu germà bessó i aquí s'embolica de bona manera aquesta espectacular saga de ciència ficció.

Adamov és un deixeble destacat de Moebius i d'ell hereta la temàtica i l'estètica, però transformant-ho en un estil propi on encaixen la violència i una bona dosi d'erotisme.

Burning Sun

2011-09-22T01:48:00.001+02:00

Burning Sun, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Rollei 35SE, expired and cross-processed Fujichrome R100

Bathroom

2011-09-22T01:43:00.001+02:00

Bathroom, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Summer's End

2011-09-21T20:46:00.001+02:00

Summer's End, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Rollei 35SE, expired and cross-processed Fujichrome R100

Zombillenium 2. Recursos humanos

2011-09-21T17:01:00.001+02:00

Arthur de Pins. Zombillenium 2. Recursos humanos. Madrid: Dibbuks, 2011. 14 €.
Se'm va passar per alt el primer lliurament d'aquesta sèrie però això no ha pogut evitar que gaudís, i molt, d'aquesta història autoconclusiva. L'autor ens presenta un guió intel·ligent que beu de la darrera moda dels morts vivents i els vampirs, però li dóna un aire humorístic molt interessant i, a més, evita els tòpics més evidents del gènere. El dibuix és magistral, totalment fet amb vectors amb l'Adobe Illustrator i demostra que les eines digitals poden ajudar a crear sense haver de recórrer a imitacions del treball manual.
El catàleg d'expressions i positures que de Pins empra per donar vida als seus ninots informàtics és molt generós i variat, i l'escenari per on els fa moure és senzillament magistral.

Two Lions

2011-09-19T22:15:00.001+02:00

Two Lions, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Rollei 35SE, expired and cross-processed Fujichrome R100

Underwater 2011 #11

2011-09-19T22:05:00.001+02:00

Underwater 2011 #11, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Compact Camera With Waterproof Case, Müller 200

La isla del tesoro

2011-09-10T08:50:00.001+02:00

Roy Thomas; Mario Gully. La isla del tesoro. Barcelona: Panini, 2011. 15 €.

Tothom ha llegit la novel·la de Stevenson i algú hi haurà que ha vist alguna de les adaptacions cinematogràfiques o al còmic. Per tant, la història és sabuda. Què ens pot oferir idò el gran Roy Thomas? La seva pròpia visió, intentant ser fidel a l'original però conscient del que significa una adaptació a un altre mitjà.
El resultat és excel·lent i estam davant una versió "definitiva" del clàssic de la literatura de pirates. No en va el guionista és un dels professionals amb més experiència i èxits de la història, gràcies a la seva perseverància i talent. Mario Gully signa el dibuix, molt del gust actual, que compleix perfectament l'objectiu de passar a imatges el text de Thomas.
La isla del tesoro esdevé una lectura en còmic per a totes les edats i molt adequat per als temps que corren, amb el gènere tornat a posar de moda amb fenòmens com Pirates del Carib.

La mano del diablo

2011-09-10T08:42:00.000+02:00

Brais Rodríguez. La mano del diablo. Bilbao: Astiberri, 2011. 10 €.

Parlant d'antibel·lisme, aquí tenim una actualització d'aquest tema. Rodríguez situa l'acció en un lloc i moment indeterminat, però amb suficients indicis tecnològiques per suposar que és el present. No representa cap guerra en concret perquè va a l'essència: la dehumanització que els conflictes bèl·lics produeixen als seus protagonistes.
Per aconseguir el seu objectiu, ens apropa al flotó de soldats que tenen la missió d'assassinar els supervivents civils d'un indret lluny d'Occident. Ens fa veure que els soldats no són inhumans pel fet de ser soldats, sinó pel fet d'haver de complir ordres i saturar-se d'atrocitats comeses per ells mateixos o pels contraris. Arriba un punt que sentiments com tristor, pena o pietat desapareixen per pura supervivència mental.
El guió em pareix molt encertat tant per la temàtica com per la forma que li dóna. El dibuix és estàtic i en blanc i negre pur, evidenciant un parell d'influències, però en qualsevol cas compleix el seu objectiu d'atemporalitzar la història.

Las mejores historias de Wonder Warthog. El superserdo

2011-09-10T08:33:00.001+02:00

Gilbert Shelton. Las mejores historias de Wonder Warthog. El superserdo (1966-1968). Barcelona: La Cúpula, 2011. 19 €.

L'underground té molts vessants. Des de la irreverència tòxica d'un primer Crumb a la poètica carnal de Corben. A mesura que han passat les dècades, de tot el que es publicà als EUA de l'època antibel·licista ens han quedat quatre llocs comuns. En el cas de Shelton, pareix que només va fer els Fabulosos Freak Brothers. És per això que és d'agrair l'esforç de La Cúpula per oferir-nos altre material, considerat menor, de figures com Shelton. Demostrant-nos, en primer lloc, que no tot és tan simple com sembla i, en segon lloc, que el talent de Shelton no es reduí al seu famós trio.
En aquesta ocasió agafa elements de la ciència ficció i els superherois per fer-nos una paròdia global però, abans que res, un divertiment destrampat, desinhibit i desenfadat.
No hi són totes però la selecció d'històries és suficientment generosa per poder apreciar una obra que es mereix el seu lloc en la història del còmic i de la cultura.

Borra

2011-09-10T08:21:00.001+02:00

Luis D. Borra. Barcelona: La Cúpula, 2011. 19 €.

Aparentment es tracta d'un altre còmic nostàlgic d'una infantesa o adolescència que enyoram cada vegada més. Ben conduit, aquest gènere ha donat excel·lents fruits. Però no és el cas. la nostàlgia és l'excusa per proposar-nos una complexa lectura sobre la vida, fent-nos veure que quan es comença a viure de records, en certa forma, hom es comença a morir perquè la vida present i futura no té tant d'interès com la passada.
Estructuralment, l'autor dóna forma al seu treball seguint el principi que el més important és el camí, no el lloc d'arribada. En aquest sentit, no ens conta una història a l'estil tradicional, sinó que aplega uns quants personatges de diferents edats i, per tant, comportaments, i ens presenta algunes de les seves vivències que tenen un fons molt dur, però tampoc amb moralina.
El dibuix és d'aparença amable i reposat. A simple vista podria parèixer que Borra podria ser humorístic i tot. Res d'això, sinó que el grafisme fa de contrapunt excel·lent al to del guió.

Underwater 2011 #10

2011-09-02T10:15:00.001+02:00

Underwater 2011 #10, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Nikonos V with 35mm f2.5, Müller 400

Up! Up!

2011-09-02T10:10:00.001+02:00

Up! Up!, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Nikonos V with 35mm f2.5, Müller 400

Underwater 2011 #9

2011-09-01T07:53:00.001+02:00

Underwater 2011 #9, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Compact Camera with Waterproof Case

Españistán

2011-08-31T11:43:00.001+02:00

Aleix Saló. Españistán. Barcelona: Glénat, 2011. 17,95 €.
Un èxit comercial, aquest còmic de Saló dedicat al cani que recorre un regne molt pintoresc i exòtic poblat de tota classe d'enemics trets de la més pura realitat.
Saló ha endevinat el tema i el to. El tema perquè els efectes de la crisi a les economies domèstics són la principal preocupació dels espanyols. El to perquè només amb humor es pot fer crítica sense caure en el pampletarisme odiós.
L'autor, amb el seu estil gràfic inconfusible, ens recorda quins són els entrebancs que ens trobam en la vida per evitar arribar a la felicitat: el capital i la religió.

(Little) White House

2011-08-30T13:30:00.001+02:00

(Little) White House, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Nikon FM2 with Nikkor 24 mm f2.8, Müller 200

Eclipse

2011-08-28T18:52:00.001+02:00

Eclipse, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Compact Camera with Waterproof Case

Underwater 2011 #7

2011-08-26T18:05:00.001+02:00

Underwater 2011 #7, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Compact Camera with Waterproof Case

Underwater 2011 #6

2011-08-26T08:24:00.001+02:00

Underwater 2011 #6, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Compact Camera with Waterproof Case, Lompgraphy 400

Largo Winch 1. El heredero

2011-08-21T12:00:00.001+02:00

Jean Van Hamme; Phillippe Franq. Largo Winch 1. El heredero. Barcelona: Norma, 2004. 12 €.
A la fi he començat a llegir aquesta saga amb un repartiment artístic de luxe: Van Hamme al guió i Franq al dibuix. Una història al més pur estil francobelga, amb intrigues internacionals, acció però, sobretot, uns personatges humans.
El protagonista es converteix per sorpresa en l'home més ric del món quan es mor el seu pare adoptiu. A partir d'aquí, es planteja una trama complexa que du Winch per un terreny que desconeix, encara que no pareix fer-li gaire por.
Com a primer àlbum, ja t'endinsa amb entusiasme en la història, tot i que el protagonista, l'hereu, encara no té temps de prendre tota la forma que segur tendrà en els àlbums que el continuen.
El guió és excel·lent, però el dibuix no es queda gens enrere. Franq és un artista de la vella escola, amb un traç molt realista i especialment destre en escenaris, per complicats que siguin.

Pinocho Blues

2011-08-19T19:27:00.001+02:00

Carlos Bibrián. Pinocho Blues. Barcelona: Glénat, 2010. 19,95 €.
Aquest autor entra en el mercat amb una òpera prima que pot donar molt que parlar. Com ha fet altra gent, però no molta, agafa un conte de tota la vida com a excusa per exposar els seus propis fantasmes i curolles. En aquest cas, a simple vista pocs punts de contacte podríem trobar entre el conte de Collodi i la denúncia social, i molt més difícil se'ns faria si hi afegim un tractament fantàstic i irreal.
El resultat és una obra 338 pàgines molt interessant. Bibrián ens condueix per on vol i el seguim com a xotets de corda, amb una història que sí, parteix de Collodi, però que no queda encotillada en el concepte de simple "adaptació". Però el que realment destaca per la qualitat i maduresa és el dibuix, amb un punt de partida que podria estar en Jeff Smith i influències mangues diverses que es mesclen per crear un estil que apunta amunt.
En resum, un projecte ambiciós que arriba a bon port, i en gran part gràcies a la tasca editorial de Glénat, una de les empreses del gremi que s'arrisca més.

Age of Conan: Hyborian Adventures

2011-08-11T18:34:00.001+02:00

Amb un flamant iPad 2 i ple d'il·lusió m'endins en la lectura digital de còmics. Ja fa un any i mig que he fet el pas al llibre digital amb el kindle d'Amazon i quant a lletra impresa aquest avanç, per a mi, no té marxa enrere.
La meva primera lectura comiquera digital ha estat un comic-book editat fa cinc anys i sense traducció oficial a Espanya. Gràcies a la tasca desinteressada d'aficionats amb coneixements, l'he pogut gaudir en castellà, en una traducció raonable i una maquetació més que correcta.
La història en si no és gran cosa, en comparació amb altres materials que ha tret i treu Dark Horse, però tractant-se del meu cimerià preferit, i en la seva etapa madura, he gaudit de la lectura d'aquestes 24 pàgines. El guió és correcte, rutinari diria, però el dibuix és excel·lent, sobretot el de les darreres pàgines, del gran i excels Cary Nord, el canonista del Conan del segle XXI.

Old Man at Ciutadella

2011-08-08T08:45:00.001+02:00

Old Man at Ciutadella, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Window

2011-08-08T08:42:00.001+02:00

Window, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Old Man at Ciutadella

2011-08-06T11:41:00.001+02:00

Old Man at Ciutadella, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

More Pericu

2011-08-01T09:27:00.001+02:00

More Pericu, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Rolleiflex 2.8F Planar, Shanghai GP3 100

Separated By a Statue

2011-08-01T09:21:00.001+02:00

Separated By a Statue, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Horizon S3 Pro, Müller 400

Hairy Self-portrait

2011-07-31T12:43:00.001+02:00

Hairy Self-portrait, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Nikon FM2 with 24 mm f2.8, expired and cross-processed Fujichrome R100

Underwater 2011 #5

2011-07-31T12:38:00.001+02:00

Underwater 2011 #5, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Compact Camera With Waterproof Case, Lomography 400

El sargento Furia

2011-07-30T09:15:00.004+02:00

Cassarell; Joan Escandell. El sargento Furia. Barcelona: Glénat, 2011. 19,95 €.

L'editorial de Joan Navarro reedita un dels darrers quaderns d'aventures que aparegueren en l'Espanya nacionalcatòlica. El format i el contingut responen a un model d'entreteniment infantil corresponent a una època remota, amb uns personatges plans i maniqueus que es mouen per un episodi de la història d'Espanya que es vol magnificar i entroncar amb l'esperit del Movimiento. En aquest cas es tracta de la guerra del Francès, que sempre s'ha volgut posar com a model de lluita espanyola per la unitat nacional, grandiosa d'esperit i lliure.

Em crida molt l'atenció el pròleg perquè sens dubte es tracta d'un cas atípic. El seu autor ens deixa entreveure que el guió és poc més que desastrós. Possiblement ho és, però no molt més que altres "clàssics" espanyols i fins i tot americans que inexplicablement no criden l'atenció sobre aquest aspecte. El prologuista, mallorquí, destaca la feina del dibuixant, un eivissenc encara en actiu que va fer un treball d'encàrrec de forma correcta, però dins una discreció artística que tampoc no fa destacar el còmic per aquest motiu.

El sargento Furia és un producte típic d'una època que no defraudarà els col·leccionistes de nostàlgies perquè té tot el que ha de tenir: acció frenètica i un ideari més o manco submergit previsible i, per tant inofensiu. Entreteniment, en definitiva.

Omaha 3

2011-07-30T08:59:00.005+02:00

Reed Waller; Kate Worley. Omaha, 3. Bilbao: Astiberri, 2011. 22 €.

Acaba d'aparèixer el tercer tom de la sèrie Omaha, una història que retrata la joventut de principis dels 80 als EUA, la màfia, la corrupció i el sexe, centrant-se especialment en el valor de l'amor i l'amistat.

Omaha, la protagonista, explora amb la seva parella un món de transició ple de vicis poc recomanables i doblers fàcils. En aquest volum la relació entre la parella està arribant a un punt crític mentre Omaha ha de fer front a les conseqüències d'haver-se topat amb alguns personatges poderosos.

Viva la vida

2011-07-30T08:52:00.003+02:00

Edmon Baudoin; Troubs. Viva la vida. Bilbao: Astiberri, 2011. 16 €.

La realitat sempre supera la ficció. En aquest còmic els autors ens aproximen al terror que sofreixen les dones que viuen a Ciudad Juárez. Es tracta d'una obra documental sobre l'impacte dels assassinats i la violència fruit de les lluites dels narcotraficants i com tot això no impedeix tenir unes ganes de viure amb il·lusió.

Els autors viatjaren a la ciutat més perillosa del món per conèixer de primera mà el que allà s'hi cou, recollint testimonis i agafant notes. El resultat és una obra que no deixa indiferent gràcies a l'habilitat dels autors per construir una història a base de fragments dispersos.

Underwater 2011 #4

2011-07-29T09:44:00.001+02:00

Underwater 2011 #4, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Compact Camera With Waterproof Case, Müller 400

Underwater 2011 #3

2011-07-29T09:27:00.001+02:00

Underwater 2011 #3, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Compact Camera With Waterproof Case, Müller 400

Underwater 2011 #2

2011-07-28T19:55:00.001+02:00

Underwater 2011 #2, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Compact Camera With Waterproof Case, Müller 400

Underwater 2011 #1

2011-07-27T10:29:00.001+02:00

Underwater 2011 #1, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Compact Camera With Waterproof Case, Müller 400

Polina

2011-07-24T08:53:00.004+02:00

Bastien Vivès. Polina. Madrid: Diábolo, 2011. 19,95 €.

Als profans en la matèria, la pel·lícula Black Swan ens va servir per confirmar els rumors: el ballet és duríssim com a professió, sobretot perquè el sacrifici exigit és il·limitat en un moment de la vida que el cos i el caràcter encara prenen forma. El ball en general i, el ballet en particular, estan molt lligats al concepte de disciplina fèrria. Per això no ens és difícil relacionar-los amb la Rússia soviètica, aquell país llunyà ja desaparegut que tant inquietava Occident, i alhora tant l’admirava. De totes les banalitats que creiem saber d’un règim comunista, destaca la vaga idea de la importància que s’hi dóna a la cultura i l’esport, com ara la música i els escacs. Ës evident que alguna cosa de vera hi ha en tot això perquè la gent que es dedicava a aquestes disciplines tenia una anomenada real més enllà del teló d’acer. Una vegada vençut el pols polític per part dels EUA, el gegant comunista es va fragmentar i transformar en un leviatà que intenta sobreviure en la jungla del capitalisme. El seu armament es va disgregar i el que estava situat en les repúbliques perifèriques es va perdre de vista. El nou país adoptà formes democràtiques liberals, començant amb Gorbatxov anunciant el primer Pizza Hut de Moscou, passant pel tambalejant Ieltsin i el kgbista Putin.

Sabem que les òptiques fotogràfiques russes segueixen sent molt bones; que el fusell AK-47 segueix essent el preferit pels integristes islàmics; que a Moscou s’hi venera la mòmia de Lenin però l’escut del país torna a dur l’àguila imperial i creus cristianes per tot. Però, què ha quedat de la disciplina en els escacs o en el ballet? D’això no se’ns parla, pels mitjans de comunicació.
Bastien Vivès ens ajuda a saber-ne alguna cosa, d’aquest tema tan interessant, amb el seu còmic Polina, editat a Espanya per Diábolo. A contraportada hi apareix un diàleg de Bojinski, l’instructor de ball de la protagonista: “Heu de ser flexibles si voleu ser ballarines qualque dia. Si no sou flexibles amb sis anys, amb setze no sereu encara menys. La flexibilitat i la gràcia no s’aprenen. Són un do.” Pot parèixer que anuncia un creuament entre Fame i Black Swan però, per sort, no és així. Vivès fa la seva obra més sòlida a partir de la història de Polina Oulinov, una nina de sis anys que entra en una acadèmica important de dansa, ja en la Rússia democràtica, dirigida per Bojinski, un professor inexpressiu que aparentment va perdre la humanitat en qualque moment de la seva vida. Per a ell, les nines i al·lotes que ensenya són màquines potencials de ballar. Polina no destaca especialment, sobretot perquè li falla la flexibilitat, però amb el temps, esforç i disciplina aconsegueix convertir-se en una de les millors ballarines de Rússia, sense que això suposi esdevenir una estrella a l’estil occidental.
Contràriament al que podríem tèmer, Polina no se centra en el sofriment de la protagonista per aconseguir una efímera fama o reconeixement, sinó en l’evolució que fa com a persona. La protagonista és tot un repte per a l’autor, perquè la ballarina és de caràcter reservat i poc donada a exterioritzar sentiments o estats d’ànim. Tot i així podem fer un recorregut ben definit per la seva evolució com a persona, aprofundint en els seus interessos i curolles sense que hi hagi cap narrador que ens ho vagi explicant. Ho possibilita un guió sòlid, molt ben estructurat i d’una notable maduresa, i un dibuix prodigiós (jo diria que directe a tinta) que és capàs de captar els gestos més fugaços amb quatre ratlles tremoloses. Vivès va demostrant que és un bon guionista i un dibuixant genial, a més d’un narrador subtil i poc donat a les concessions comercials. En definitiva, un autor per a un públic intel·lectualment madur i una obra d’una sensibilitat que s’ha d’assaborir per ella mateixa.

Publicat al Diari de Balears dia 23 de juliol de 2011

Tourism in Mallorca

2011-07-21T09:08:00.001+02:00

Tourism in Mallorca, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Horizon s3 Pro, Müller 400

Breakfast

2011-07-21T08:45:00.001+02:00

Breakfast, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Diana Mini, Müller 400

Tanga

2011-07-21T08:25:00.001+02:00

Tanga, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Horizon S3 Pro, Argenti Low-Speed 50

Shooting

2011-07-21T08:09:00.001+02:00

Shooting, a photo by Jaume Salvà i Lara on Flickr.

Horizon S3 Pro, Argenti Low-Speed 50

Los garriris

2011-07-19T11:20:00.003+02:00

Javier Mariscal. Los garriris. Madrid: Sinsentido, 2011. 30 €.

Si una teoria és el coneixement que es té d’alguna cosa basat en allò que se suposa o es pensa i no en l’experiència o en la pràctica, possiblement un món sense teories no funcionaria pitjor que el que tenim, que no es pot dir que vagi com una seda. Amb la crisi econòmica que es troba molt a gust entre nosaltres, s’han elaborat moltes teories més o manco creïbles, més o manco frustrants, més o manco inútils. Se n’ha parlat molt, tant que ens arribat a creure que és una crisi global. Veig que als usurers sense entranyes que dirigeixen els bancs els va prou bé; veig que els nous parlamentaris de les Illes Balears han rebut un flamant iPad per poder aprofitar el temps que els fan perdre en estúpides assemblees; veig que a l’església catòlica espanyola el negoci immobiliari li va vent en popa. Segur que tots aquests privilegiats tenen una bona teoria amb la qual embolcallar la feta i evitar la seva responsabilitat. Però no només els lladres de guant blanc tenen una capacitat innata per teoritzar. També la té gent menys important i influent. Encara se’m retorça la intel·ligència quan record totes aquelles teories sobre l’art, l’estètica, l’artista, el marxando i tota la pesca que m’ajudaren a badaiar quan estudiava Història de l’art a la UIB. Els mateixos que es delitaven amb les extravagants teories que els feien creure estar a les portes de l’elit cultural, ignoraven tot allò que precisament a mi m’interessava, i viceversa. L’any 1992 hi ha haver dos esdeveniments molt importants: la celebració del 5è centenari del començament de l’espoliació europea a Amèrica i les olimpíades de Barcelona. El primer esdeveniment el patírem molt lamentablement a les classes d’història moderna. Del segon, m’interessava només un tema: Cobi i l’artista que hi havia darrere.
Coneixia l’obra de Mariscal perquè d’adolescent va arribar a les meves mans un recopilatori de tires d’uns personatges anomenats garriris; ho edità Joan Navarro per a la desapareguda Complot. Uns anys després, la fesomia de Cobi em recordava Julián, el ca que acompanyava Fermín i Piker a pescar. Mariscal va ser durament criticat per una part dels teòrics de l’art i del disseny, afirmant que aquest paio era poc més que un aprofitat que havia caigut bé. La seva obra gràfica i pictòrica no va merèixer ni una simple menció en cap assignatura d’art i com a dissenyador va rebre un aixopluc que tanmateix no travessà el seu paraigües. La campanya “Bar, Cel, Ona” m’entusiasma i, des del meu desconeixement dels principis teòrics que han de regir una campanya publicitària, em pareix d’una eficiència aclaparant.
Amb els anys, Mariscal s’ha convertit en una marca i va delegant tasques a la gent que fa feina al seu estudi, imitant el seu estil. Així i tot, el camí obert per ell i on només hi té cabuda el seu nom, demostra que és un geni que du al consum popular l’infantilisme de Miró.
M’ha alegrat molt veure com Sinsentido, possiblement a causa de l’èxit de Chico y Rita, ha editat un volum recopilatori dels garriris, els personatges que es convertiren en la soca del fenomen Mariscal. Aquest tom desbanca la recopilació de Complot, de 1987, perquè hi inclou material des de l’any 1970 fins el 2011, amb una acurada edició i un pròleg del mateix artista.
Els personatges es basen lleugerament amb el grafisme del primer Disney, però molt més esquemàtic. Les històries són gairebé surrealistes, mesclant moments poètics amb altres de molt destrempats. El que es desprèn d’aquests fragments de la vida de Fermín i Piker és unes ganes de viure la vida de forma frívola i tan desenfadadament com pugui ser. La platja, la carretera, els locals nocturns i tota la fauna que pobla aquests ecosistemes són els elements que Mariscal modela per fer unes creacions espontànies (al manco així ho afirma ell), gairebé automàtiques i, per tant, perfectes en la seva imperfecció.

Publicat al Diari de Balears dia 16 de juliol de 2011

Vacaciones...

2011-07-16T08:58:00.002+02:00

Nicoby. Vacaciones... Barcelona: Glénat, 2011. 15 €.

Mathieu veu al metro una dona amb un infant. Se n'adona que la coneix d'abans, d'unes vacances fantàstiques que va passar fa molt de temps. El record i la nostàlgia l'envaeixen i rememora aquell estiu llunyà.

Aquest còmic parla de l'adolescència en retrospectiva, quan ja tenim una edat i una maduresa suficient per veure'ns d'una forma crítica però més justa que quan estam en aquella edat. Com és de suposar, els primers records que ens envaeixen són els de coses bones que ens passaren.

Nicoby fa un excel·lent relat sobre tot això, perfilant els personatges de forma molt realista, sobretot el protagonista, qui finalment, amb aquell estiu, passa a l'estadi de l'experiència. El final del còmic és sorprenent, un bon cop per tornar-nos a la realitat.

Rubia de verano

2011-07-15T15:22:00.002+02:00

Adrian Tomine. Rubia de verano. Barcelona: La Cúpula, 2011. 20 €.

La relectura d'aquestes tres històries, gràcies a la recent reedició en tapa dura, ha estat molt gratificant. Hereu de la quietud inquietant de Clowes, Tomine planteja unes històries molt menys sòrdides, però amb la solitud com a enquadrament tridimensional.

Dels quatre relats que conté l'obra, "Alter Ego" i "Rubia de Verano" són genials, amb un interès creixent a mesura que vas passant pàgines i uns desenllaços molt realistes. "Escapada a Hawai" és, pot ser, la més sòrdida i realista de totes, amb una protagonista que podria ser la nostra veïna.

En definitiva és una lectura molt recomanable, tant pel dibuix com, sobretot, per què i com ens ho conta Tomine.

R97. Los hombres en tierra

2011-07-15T10:32:00.002+02:00

Christian Cailleaux; Bernard Giraudeau. R97. Los hombres en tierra. Madrid: Dibbuks, 2011. 16 €.

Hi ha professions que dificulten moltíssim tenir una vida com la gran majoria dels occidentals, arrelada a un lloc i amb un entorn familiar i social estable. De tots ells, el més cridaner, és l’ofici de mariner. D’aquests n’hi ha de molts de tipus, per exemple els que feinegen pels clubs nàutics, però el que dóna peu al començament d’aquest article és el que tothom té dins el cap: el del mariner que s’embarca en un vaixell de guerra o mercant per recórrer el món com a efecte secundari de la seva feina. Un temps, quan el transport marítim es movia a vela, el temps de permanència a la mar es comptava, com a mínim per un parell d’anys. Amb la incorporació del carbó i, després, del motor d’explosió, es va crear la possibilitat de reduir la durada de les campanyes però en general no se n’escapen d’un bon grapat de mesos.
El jove que es fica a grumet està en una edat de no pensar en famílies ni responsabilitats a terra. Només veu l’aventura i la possibilitat de visitar indrets exòtics plens d’oferta lúdica i sexual. A mesura que es va fent gran en aquesta situació, i va cobrant coneixement sobre el pas del temps, arriba el moment que se n’adona que el camí que ha triat l’impedeix tenir una família en condicions de normalitat. Hi ha un bon grapat de dites al voltants dels mariners, així com altres tants tòpics. De les dites destacaré allò de tenir una al·lota en cada port. Si no s’agafa literalment, ens permet veure que la manca de possibilitat d’arrelar enlloc, no impedeix que vagi apareixent la necessitat de fer-ho. Pot ser divertit una temporada, això de baixar a un port i, amb la butxaca plena, anar de taverna en taverna a beure i ensumar dones. Però tard o d’hora comença a créixer una sensació de nostàlgia per allò que no es té ni es tendrà mai. Els tatuatges, en certa forma, vénen a ser la reivindicació del mariner de la seva condició de ciutadà de tots els llocs, quan realment no és ciutadà d’enlloc. Tot plegat condueix a la imatge del mariner major trist i melancòlic, que recorda en veu alta les seves peripècies de quan era jove mentre, per dins, es manté latent el dolor per no haver viscut, també, una vida normal.
Tot això m’ha vengut al cap quan he llegit R97. Los hombres en tierra, guionitzat per Bernard Giraudeau, dibuixat per Christian Cailleaux i editat per Dibbuks. Es tracta de la història del primer viatge com a mariner que va fer Laurens, i que el va du a donar la volta al món en uns quants anys. Parteix amb 17 anys, amb la candidesa de qui no ha sortit de l’ou i la ignorància del que aquell viatge li suposarà, en la forja de la seva vida adulta. El còmic ens conta un fet bellíssim: l’entrada en l’edat adulta d’una persona o, el que és el mateix, la presa de consciència que la vida és un conjunt limitat de dies que s’escorren amb el pas del temps. Aïllat del món habitual, Laurens ha de madurar en el vaixell i en els ports on van desembarcant. De tots els aspectes, el més interessant és el relatiu a les dones que va coneixent i que li marquen els primers solcs de la melancolia marinera.
Giraudeau aconsegueix transmetre’ns la complexitat de l’evolució de Laurens contant-nos la història en primera persona, alternant els moments que el mariner ens comunica el que pensa amb altres d’acció i diàlegs. Per acabar de gaudir de la part literària, es fa necessària una segona lectura perquè així és quan te n’adones dels matisos que en formen part substancial.
El dibuix de Cailleaux és de traç molt esquemàtic i amb un ratllat sovint obsessiu, però alhora manté uns lligams amb les convencions plàstiques com la perspectiva, creant una sensació de profunditat sorprenent. El resultat gràfic, accentuat pel color, és d’una gran qualitat estètica, recreant els diferents ambients portuaris per on transcorre l’acció de forma molt estilitzada.

Publicat al Diari de Balears dia 9 de juliol de 2011