Cenizas

Costa de creure però la cosa va anar més o manco així. La cremació dels difunts entrava en clara contradicció amb un dels dogmes fonamentals de l'Església Catòlica: el de la ressurrecció de la carn. Aquesta multinacional la va mantenir prohibida tant com va poder, però durant el Concili Vaticà II un cardenal suís anomenat Ernst Grunt va emprendre una gloriosa lluita contra aquesta, al seu entendre, absurda i gratuïta prohibició. Per poder plantejar la legitimitat de la cremació estudià els textos sagrats i trobà una figura que li anà com anell al dit. L'au Fènix. Resulta que tenia el seu niu sota l'Arbre de la Sabiduria i s'hi estava tan tranquil·la quan tot allò de la poma i la ira de Déu, qui no escatimà pirotècnia a l'hora d'expulsar Adam i Eva del Paradís. L'espira de l'espasa d'un querubí va encendre el niu i la pobra au va prendre com si estigués feta de palla arruixada amb benzina. La resta de la història, tothom la sap, tot i que no li doni la mateixa credibilitat que la llei de la gravetat o la gravetat de la crisi. Aquell ocellàs ressorgí de les seves pròpies cendres, i pel mateix preu o en compensació del seu sofriment ho va fer amb un plomatge d'allò més espectacular. Aquell era l'argument que Grunt necessitava per fer canviar gairebé dos-mil anys de rebuig a la cremació. Contra tot pronòstic, i veient el silenci entre les eminències que produí aquell sòlid enraonament, el Papa Pau VI aprovà la validesa de la cremació, tot i que demanant que es donés un descans digne a les cendres, no fos cosa que acabessin escampades pel jardí de l'adossat o dins un pot sobre la xemeneia, devora el retrat del fill fent el servei militar i el souvenir de Venècia. Tot anà com una seda, sobretot en els països mentalment més moderns, entre els quals no es podia comptar la nostra estimada Espanya. Però, com sempre sol passar, un tocacollons de periodista francès anomenat Jean Mercier l'any 1966 va fer el desafortunat descobriment que el germà de l'Eminència Grunt posseïa el 80% de les accions d'una gran empresa dedicada al negoci de la cremació de difunts. Per sort del mossèn i el seu germà, el déu catòlic intervingué i va fer que aquell periodista morís en un accident a casa seva, i per a més glòria del Senyor abans que pogués demostrar el seu descobriment.
De cendres de difunt va el còmic d'avui, escrit i dibuixat per Álvaro Ortiz durant un any i mig, sense saber si es publicaria ni qui ho faria, i finalment editat per Astiberri, en una edició que molts d'autors més experimentats voldrien per a la seva obra.
El motor de la història és el pot amb les cendres d'Héctor, un home que morí amb trenta-un anys i sol, deixant un mapa amb una creu a la costa i el nom "Gregorio" escrit a mà. Les circumstàncies feren que dos amics, una amiga i un mico emprenguessin un viatge en cotxe fins el lloc assenyalat al mapa, essent un d'ells persegui per un parell de pinxos idèntics a Billy Gibbons i Dusty Hill dels ZZ Top. No cal dir que estem davant una història rocambolesca en la qual l'autor no escatima talent artístic i literari, regat amb una bona dosi d'erudició al voltant de la cremació.
El guió està molt ben construït. No només té una bona arrencada, sinó que al llarg del camí s'aferra bé a les corbes i als canvis de rasant. La seva complexitat es va descobrint a mesura que avancem en la història, introduïnt fragments de la vida dels protagonistes i antagonistes, juntament amb nombroses anècdotes relacionades amb la incineració. Tot això molt ben confegit amb un fi humor que predomina, fins i tot en els passatges més dramàtics o intrigants.
El dibuix és d'una simplicitat elemental. Ortiz té un traç que recorda la il·lustració infantil de Roser Capdevila, amb una línia homogènia, feta a mà alçada, que traça formes arrodonides i amables, paisatges estilitzats i vehicles i poblacions duts a la mínima expressió.
Les vinyetes tenen els caires arrodonits i no estan tancades per la tradicional línia negra. En comptes d'això, el color és l'element delimitador. Un color apagat, que beu de la il·lustració americana dels cinquanta, ressuscitada per gent com Chris Ware. Un color excel·lent, molt estudiat i que té un paper narratiu, sobretot quan també envaeix els carrers laterals, superior i inferior de les pàgines que contenen accions que transcorren en el passat.
El resultat és una obra completa, un projecte ambiciós que ha arribat a bon port i que demostren que la maduresa, a vegades, no té res a veure amb l'edat, i molt amb el talent i la constància.

Publicat al dBalears dia 9 de setembre de 2012

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics Mallorca.