Escaparate

Vaig conèixer Jessica Abel amb La perdida, una novel la gràfica que va passar una mica desapercebuda tot i tenir una presència física molt atractiva. Astiberri hi torna i ens ofereix una recopilació d'històries curtes que l'autora va fer entre 1998 i 2004 que du el nom d'Escaparate, un nom que ens suggereix el nostre paper d'espectadors del que suceeix al llarg de les seves 130 pàgines. Cada història és autoconclusiva tot i que el guió està realitzat sense el convencionalisme de plantejament-nus-desenllaç. Per exemple en la primera, titulada Mientras vivo y respiro la presentació dels personatges es fa de forma aparentment casual, sense que hi pareixi intervenir una intencionalitat de crear una situació espectacular. Aquesta, i les altres històries, es pot classificar com a costumista, amb uns personatges com nosaltres mateixos que passen el temps amb la feina, les il lusions, les realitats i l'atzar. Els personatges parlen molt entre ells. El guió està basat sobretot en el diàleg i la interacció entre els personatges, que ja es coneixen abans que nosaltres obrim les pàgines del còmic i que seguiran relacionant-se després que el tanquem.
Gràficament l'obra respon als criteris estètics del còmic independent americà, amb un traç gruixat, un blanc i negre contrastat, una composició de pàgina molt tradicional. Abel no cerca l'espectacularitat visual i és ben conscient de les seves limitacions, concretades sobretot en una escassa diversitat gestual. Un dibuix amable i qualque cosa que contar, això és el que ens proposa.