Qui vigila els vigilants?

Fa vint anys la situació mundial era notablement diferent a l'actual. I el principal motiu era, a part de no existir Internet, que el món estava dividit en dos, capitalista i comunista, liderats, respectivament, pels EUA i l'URSS. El bloc capitalista no destacava per tenir uns líders aconsellables: Ronald Reagan, el cow-boy president, i Margaret Tatcher, la dama de ferro, dos exemples que no necessiten cap comentari. Tornant a la guerra freda, la gran por del moment era el perill d'un conflicte nuclear, la tercera i definitiva guerra mundial. Però la guerra freda va acabar i va començar l'hegemonia sense contrapunt d'un país on un pot comprar bales mentre es talla els cabells en una barberia.

A pesar de la por i de la moda, els anys vuitanta varen donar molts bons fruits culturals, ja sigui en música, cinema, literatura, TV o, també, en còmic. Si evitam l'excepció de Tezuka i el seu Adolf, va ser precisament en els EUA on es crearen les obres punteres, encara no superades. Gent com Frank Miller amb el seu Dark Knight Returns o Alan Moore i Dave Gibbons amb el còmic que ens ocupa, Watchmen, dinamitaren els fonaments del gran edifici lucratiu del gènere de superherois. Miller va fer l'inimaginable: va obscurir un gènere massa acostumat als pijames de colors cridaners. Moore i Gibbons feren l'impossible: es varen carregar el gènere; a partir de Watchmen, qualsevol aproximació als superherois només serà apta per a incondicionals, que sempre n'hi haurà.

Moore parteix del supòsit que realment és possible l'existència de superherois però, aquests, en principi no tenen superpoders. Inspirats per Superman, un grup de ciutadans decideixen fer front a la delinqüència passant per damunt de la llei per alleugerir la feina de les forces d'ordre, completament desbordades. Es tracta de gent corrent que, en el millor dels casos, disposen de l'ajuda d'una tecnologia avançada. Un d'ells, Jon, esdevé un superheroi amb superpoders quan té un accident radiactiu i es converteix en el Dr. Manhattan.

L'existència d'aquests superherois té unes conseqüències en la societat. Per una banda el Dr. Manhattan fa que els EUA es converteixin en país hegemònic, que guanyin la guerra del Vietnam i que Richard Nixon sigui reelegit. Per altra banda es posa en vigor l'acta Keene, que il·legalitza els superherois no autoritzats. Només seran legals el Comediant, un autèntic feixista sense escrúpols que és utilitzat com a força de xoc pel govern, l'assassinat del qual serà el mcmuffin de la història, i el Dr. Manhattan, en qui es basa la supremacia dels EUA. Però de tots els vigilants (denominació dels superherois de carn i os) destaca Rorschach, a qui Moore dedica la més acurada atenció per endinsar-nos en la seva complexa mentalitat. Ell és el veritable motor de la història, des de la primera vinyeta fins la darrera, i els seus actes tenen conseqüències més enllà de la seva desaparició. Rorschach és una víctima de la societat que, enlloc d'enfonsar-se en un mar d'alcohol i llàgrimes, es posa una màscara i intenta imposar justícia, encara que sigui amb mètodes d'extrema dreta. És amb Rorschach que descobrim que el bé i el mal no existeixen en estat pur i, sobretot, que no hi ha destí. Citant Rorschach: «Aquest món no està creat per forces metafísiques. No és Déu qui segresta els nins. No és la fatalitat qui els trosseja ni el destí qui els llança als cans. Som nosaltres. Només nosaltres».

Tots els actes tenen conseqüències, tant els de gent suposadament influent com els de la massa anònima. El món, la història, el dia a dia, estan fets només a partir de les nostres decisions. I per demostrar-ho Moore ens posa un final agredolç: l'assoliment de la utopia depèn de l'acció trivial d'un personatge insignificant.