Nunca me has gustado

Una de les coses que em carrega més de parlar amb gent és l'afany que molta d'ella posa en ocupar la major part de la seva elocució en mirar-se la guixa en veu alta. No vull dir que la conversa hagi de ser necessàriament transcendental. Vull dir que ha de ser una conversa, no un monòleg ni una carrera per col·locar-hi una frase curta de tant en tant aprofitant que el contrari ha d'agafar una mica d'aire. La frase comodí d'aquest personal, en diferents versions, és "tenc molta feina", com si tu no en tenguessis gens ni mica. Tothom té problemes, tothom té feina i, si hi ha al·lots a casa, tothom troba que els seus són els més fantàstics del món. Per tant, la meva proposta és que les batalletes en comú es neutralitzin i no se'n parli d'elles. També hi ha qui t'explica com va una hipoteca o la diferència entre una targeta de crèdit i una de dèbit com si fossis colló. No m'estic referint a un intercanvi d'opinió sobre aquests temes sinó un discurs didàctic i una mica pedant. Com sempre, les poques ganes de que allò acabi en brega o s'allargui massa, fan que la meva participació no passi d'algunes capejades d'assentiment i algunes exclamacions estàndard com "ja ho val", "vaja", "què bé", "oooh"...

Curiosament m'agraden les autobiografies de gent normal i corrent, sobretot si són de la meva generació i han viscut una infància i una adolescència ordinària. Però he de ser jo que vaig a cercar l'autobiografia, no que l'autobiografia vengui a mi. L'autobiografia implica un cert grau d'egolatria perquè la selecció d'elements que s'hi inclouen tenen evidentment el vist i plau del seu autor. En còmic he trobat poques obres d'aquest gènere que no m'hagin agradat gens. La darrera que he llegit, titulada Nunca me has gustado, de Chester Brown i editada a Espanya per Astiberri, és una de les que més petjada ha deixat en mi, per la seva senzillesa, transparència i delicadesa. Brown protagonitza una sèrie d'anècdotes aparentment inconnexes de la seva adolescència i primera adultesa. Un jove sensible que evidentment va sofrir les petites vexacions de companys d'institut ja que el veien com un individu diferent i, per tant, rar. Crida l'atenció que aquesta aparent fragilitat no el fes dubtar ni un moment a l'hora de seguir per envant, no canviar per ser com els altres ni fer res només per ser diferent. Brown va decidir seguir el seu camí, un aplec de fragments del qual ocupa les 180 pàgines d'aquesta obra. El muntatge narratiu es basa en la imatge, els silencis i els espais en blanc. Cada capítol comença amb l'equivalent a una fosa inversa i els més curts, com per exemple el primer, estan estructurats de tal forma que pareix un record que apareix fugaçment i que se'n va així com ha arribat. La col·locació de les vinyetes i el joc d'aquestes amb els espais en blanc són la clau per gaudir d'aquest còmic com a obra d'art.

El dibuix és molt esquemàtic, sense gaire preocupació pel fons i els detalls. L'expressivitat arriba per la lleugera desproporció de les figures i la subtil modificació dels trets facials dels personatges. El títol xoca aparentment amb la imatge de la portada però realment resumeix la constant del còmic, que també és la constant de l'adolescència: la contradicció.