Període glacial

Fa molt de temps, a la revista per a mestresses de casa Selecciones del Reader's Digest, hi vaig llegir un conte sobre un home que caminava pel camp en un futur llunyà i va caure en un pou que va resultar ser una casa del segle XX, una època desconeguda en aquell moment. Aquest descobriment fortuït permet fer un treball arqueològic important, amb conclusions basades en l'especulació que resultaven ser molt divertides. L'autor volia, evidentment, fer broma amb el treball arqueològic i històric perquè sigui poc o sigui molt es basa en suposicions i un cert grau d'imaginació. El conte anava il·lustrat amb imatges de les diferents habitacions d'una casa normal i corrent: un dormitori amb un televisor damunt una tauleta, un bany amb totes les peces que s'hi posen... i curiosament a tot se li donava un sentit místic i religiós. A mi particularment m'agrada molt la idea de veure el present amb els ulls del futur, talment com nosaltres, des de la nostra època, veiem les èpoques passades. Per això, quan vaig saber que Ponent Mon tenia intenció d'editar Período glaciar, em va fer molta il·lusió.

El punt de partida de Período glaciar va sorgir de la sensació que l'autor va tenir en tornar al Louvre: davant de la increïble riquesa de les col·leccions exposades, a pesar de la seva formació, es va sentir totalment inculte, impotent davant tanta producció pictòrica amb un fons literari, mitològic, religiós... que just deixa entreveure la magnitud de les invencions humanes. Així se li va ocórrer crear personatges encara més incultes que ell que mil anys en el futur descobreixen el Louvre, ignorant totalment la història de la Humanitat que s'hi exposava; ni tan sols saben què és un museu o què és l'art. Aquests personatges es passegen pel Louvre creient descobrir una mateixa i única civilització que va existir en un moment donat. Així, sense cap referència, van proposant explicacions completament desfasades, extravagants i insensates, intentant quadrar estils i períodes diferents en una mateixa època. La ironia és present a aquest àlbum de Nicolas de Crécy en el plantejament, però sobretot el que fa d'aquesta obra un gran còmic és que cada detall, per petit que sigui, està envernissat amb un sentit de l'humor finíssim. Aquests éssers del futur que descobreixen el museu són ni més ni manco que arqueòlegs acompanyats de cans manipulats genèticament per augmentar la seva capacitat intel·lectual fins a permetre'ls la parla. Aquesta expedició científica tan singular s'aventura a través del desert de neu amb l'esperança de trobar la mítica civilització preglacial de la que no existeix cap constància material. L'atzar fa que descobreixin un immens edifici ple d'imatges enganxades a les parets. És el Louvre i aquelles imatges són el patrimoni pictòric que han fet del museu parisenc un dels més importants del món.

La idea de de Crécy de posar arqueòlegs davant dels quadres del Louvre com a únics rastres de la nostra civilització crea situacions molt divertides: segons aquests científics, aquest conjunt de quadres indica una societat illetrada que no té altre remei que recórrer a la imatge per immortalitzar el seu saber. Així, els nus de Delacroix són interpretats com a mostra del llibertinatge de la nostra època, mentre que els nombrosos sants en levitació són considerats la prova que posseíem una energia motriu especial. M'encanta pensar que en el futur creuran que la nostra era una societat analfabeta marcada pel culte a la imatge. Ben pensat, no és una visió tan distorsionada, encara que aquests dos elements no siguin causa-conseqüència.

El dibuix és molt delicat, fet a l'antiga, cosa que xoca en una època d'ús i abús de l'ordinador. Un traç aparentment casual i despreocupat acolorit amb unes aquarel·les suaus, sense massa complicacions s'alternen amb reproduccions d'alguns de més de cinquanta quadres reals que serveixen per teixir la història. Aquest àlbum és un exemple de còmic d'encàrrec fet amb il·lusió.